Quan passi l'actual tempesta política —com acaben passant, inexorablement, totes les tempestes—, comprovarem que hi haurà hagut alguns canvis en el paisatge anterior. Descobrirem que algunes particularitats orogràfiques no hi eren ni des de sempre ni per sempre.

Una d'aquestes sòlides roques que se n'hauran anat a fer punyetes, riu avall, és la de l'internacionalisme d'esquerres i de la solidaritat dels pobles germans de la península Ibèrica. A quin coi de forat es deuen haver amagat tots els solidaris d'esquerres d'aquest país d'ençà que es va desfermar la ferotge ira repressora de les elits espanyoles? No hi ha cap d'aquests ciutadans del món que se senti mínimament concernit per la ventada totalitària que patim?

Cada cop tinc més clar que no ens allargaran la mà encara que els jutges ampliïn més i més l'onada expansiva de la revenja penal entre els quadres dels partits independentistes, els representants electes i, fins i tot, els activistes polítics.

Encara que no s'aixequi mai més el 155 i que els comptes de la Generalitat continuïn indefinidament intervinguts; encara que jutges il·luminats decideixin empresonar cantants, tuitaires i censurar exposicions d'art. O, qui sap, quan vulguin tancar mitjans de comunicació. Per què no? Qui ho impedirà? El Tribunal Constitucional?

No sé com serà el paisatge després de la tempesta, però ara ja sé segur que l'haurem de transitar sense cap promesa d'albades inspiradores en comunió amb els internacionalistes espanyols

I res no canviarà quan vulguin fer retrocedir la llengua catalana a les antigues trinxeres del franquisme. Tot això ja està passant. I cap polític espanyol, ni cap intel·lectual, ni tan sols cap humorista, mouen ni un dit per impedir-ho.

Se'm pot acusar d'ingenu per haver-me frustrat durant anys davant la incomprensió, la insolidaritat, la manca de flexibilitat ideològica i l'absència absoluta d'empatia i generositat. Però això s'ha acabat. No sé com serà el paisatge després de la tempesta, però ara ja sé segur que l'haurem de transitar sense res on aferrar-nos i sense cap promesa d'albades inspiradores en comunió amb els internacionalistes espanyols.

Mentre a Catalunya hi ha qui es capbussa joiosament en lluites caïnites, jo continuo admirant-me davant el monolitisme d'una societat espanyola cega, autocomplaent i extremadament indulgent amb la seva classe política corrompuda, incompetent i revengista.

El dia 8 de març em manifestaré a Madrid junt amb les feministes i les anomenades forces de progrés. Em manifestaré per una igualtat efectiva dels drets de les dones i en contra de les barreres invisibles que les converteixen, encara ara, en ciutadanes de segona.

Em manifestaré perquè em dona la gana, tot i saber que cap dels que em trobaré al carrer faria el mateix per les llibertats individuals i col·lectives al meu país. M'és igual, la solidaritat és incondicional. Però això no treu que ens hagin fallat.