El principal problema que tindria una hipotètica —i molt improbable— república espanyola és que si els electors volguessin un president de dretes, podrien triar un recentment autoproclamat republicà de tota la vida com Carlos Herrera, i si en volguessin un d’esquerres, podrien optar, per exemple, per José Sacristán, que sempre ha dit també que ell de monàrquic no en té res.
En qualsevol dels dos casos, el resultat per als catalans seria segurament molt similar a tenir un monarca preparadíssim però que, ves per on, ara resulta que el posen calent les porres.
Els politòlegs haurien d’estudiar a fons un país que tant li fa que el cap d’estat arribi al càrrec per via electoral o carnal. Hi ha tant de consens en algunes qüestions i tanta incomprensió en d'altres que, pel que es veu, no cal perdre ni un minut més intentant tenyir de morat la tercera franja de la bandera.
Carlos Herrera va confirmar del tot aquest extrem quan, en una entrevista recent a Telecinco, es va definir com a republicà de sempre. Que no s’escampi el pànic: tot seguit va aclarir que la situació és tan convulsa a Espanya que ara és aconsellable donar el control a una figura no partidista. En fi, que la república és per quan les coses van bé i els partits es fan petons a la boca. Per Herrera, doncs, fins que el Congrés no sembli una festa de swingers és molt millor que el cap d’estat sigui una persona de seny, és a dir, no escollida pels ciutadans. I que sàpiga repartir una mica d’estopa quan convé. Felip VI, doncs, és perfecte.
Els politòlegs haurien d’estudiar a fons un país que tant li fa que el cap d’estat arribi al càrrec per via electoral o carnal
Potser caldria recordar aquí que quan Carlos Herrera va debutar com a presentador al seu programa a la Cope (amb un nom creatiu, Herrera en la Cope) va ser apadrinat amb una trucada del monarca emèrit, que li va agrair haver-li fet costat en “circumstàncies difícils”.
El rei Joan Carles no va acabar d’aclarir si es referia, per exemple, a l’amenaça d’intervenció econòmica del maig del 2010, o si més aviat feia al·lusió a una crisi ben diferent, la de Botswana, quan en ple daltabaix econòmic tot un país va enxampar el seu rei amb el fusell de caçar elefants en una mà i els calçotets a l’altra.
En aquell moment els partits no es barallaven tant com ara i el rei va demostrar no tenir gaire seny, però Carlos Herrera li va fer costat igualment.
Un altre republicà espanyol amb pedigrí és l’actor José Sacristán. A part de republicà, és evident que té la mà trencada a fer promoció de les seves obres de teatre. Algú li deu haver aconsellat —amb raó— que si no vol passar inadvertit ha de fer soroll a les entrevistes. I no s’ha estat de res.
Fent honor al seu cognom, Sacristán ha preparat hòsties per a tothom: al raper Valtònyc, a punt d’entrar a la presó per les seves lletres agosarades, li ha dit "gilipolles" i "tonto del cul". A la persona que va contractar els titellaires empresonats a Madrid l’ha titllat de nècia. I als que parlen de presos polítics a Catalunya els ha dit que no tenen “ni puta idea” del que és una dictadura. Arguments un pèl rudimentaris venint d’un intel·lectual de la seva talla.
Fet i fet, llegits i sentits els raonaments tant de Sacristán com d’Herrera, el que a mi em sembla clar és que cap dels dos no té ni puta idea del vol dir ser republicà.