El temporal passarà i algun dia els ciutadans d’aquest país podrem votar lliurement en un referèndum d’autodeterminació sense cap amenaça de present ni de futur. Ho escric sense haver consumit psicotròpics. Però després de llegir l’última carta de Jordi Cuixart des de dins de Soto del Real, hom es reafirma que ara no s’hi val a afluixar. Carta de lectura recomanada per als de tendència autocompassiva, per cert.

Som molts els que volem pensar que a l’Europa del segle XXI no té sentit que un ciutadà escocès tingui el dret a ser tractat com un ciutadà lliure en un país democràtic, i en canvi, els súbdits catalans siguin considerats com un tros de greix a qui es pot clavar cops de porra, acusar de rebels i tancar per la resta de la seva vida en una masmorra. Quin sentit té que algunes persones siguin acusades de rebel·lió en un país i en un altre surtin en llibertat al cap d’una setmana de ser detingudes? M’agradaria molt conèixer l’opinió d’un extraterrestre al respecte.

És a dir que —suposo que com molts altres— encara tinc l’esperança d’estar vivint en un malson i de despertar d’una vegada i adonar-me que ja no soc a les coves del sado inquisitorial sinó en un país que, per fi, ha assimilat els valors de la Il·lustració i que ja no roman estancat en l’antic règim absolutista.

I com sabrem que hem despertat del malson i que ja som ciutadans lliures en un Estat democràtic, que tingui la certificació ISO de les democràcies occidentals? Serà molt fàcil, perquè de cop i volta ningú negarà a cap poble el dret a existir i a considerar-se lliure, no hi haurà més llengües de primera i de segona, i el Parlament serà tan sobirà i respectat com qualsevol altre. Es deixaran de criminalitzar les idees i ja no s’acusarà les persones de voler dividir la societat pel sol fet de posicionar-se en un sentit o un altre. I, sobretot, ja no tancaran a la presó els responsables públics que vulguin aplicar pacíficament un mandat democràtic. I molt menys els que es manifestin pacíficament.

El dia que tot això succeeixi i que per tant puguem votar com es fa als països democràtics homologats, haurem de fer un altre gran esforç. L’endemà del referèndum d’autodeterminació, sigui quin sigui el resultat, haurem d’acostar-nos als nostres veïns, familiars i amics i, votin el que votin, unionistes del 155 i independentistes, fer el possible per caminar plegats. Aleshores caldrà refer ponts, buscar espais de reconciliació, i posar ungüent sobre les nafres.

Els cants de sirena reconciliadors, ara, formen part de l’engany perquè no responen a una autèntica voluntat de resoldre les coses

Ara no estem en aquest moment. Encara no podem relacionar-nos amb naturalitat amb persones que neguen la nostra essència, els nostres drets o fins i tot —alguns d’ells— insulten la nostra intel·ligència. Fins que no se’ns demostri que no hi haurà més ciutadans de primera i de segona, que l’administració administra per tots i no només per alguns, que la policia és de tots i no dels uns contra els altres, que l’exèrcit és de part, que els alts tribunals són imparcials, i que la Constitució no és una arma de guerra per a uns i la tomba de les llibertats dels altres, fins que tot això no arribi, no tornaran els somriures. El Jordi Cuixart demana somriures des de la presó, i això l’honora. Però aquí a fora fa molta ràbia pensar en els que són dins.

Mentre les cartes estiguin marcades, mentre el terreny de joc estigui inclinat, no és temps de reconciliacions ni de bones paraules. Els cants de sirena reconciliadors, ara, formen part de l’engany perquè no responen a una autèntica voluntat de resoldre les coses. Formen part d’una estratègia més perquè deixem de fer el que estem fent, que no és més que defensar el que som i el que volem ser. Miquel Iceta demanava reconciliació. Per aconseguir-ho, hauria de començar per crear-ne les condicions, que vol dir fer una política diametralment oposada a la que està fent.

Ara no és el moment de baixar el pistó, de replegar-se, d’aixecar la bandera blanca. A Madrid no les tenen totes, a pesar del que pugui semblar. Pensen que van fregar el desastre l’1 d’octubre i que ho van salvar gràcies a l’ofensiva judicial posterior. I interpreten com un èxit que alguns dels dirigents polítics “se hayan rilado”, s’hagin escagassat, en les seves estratègies de defensa. Però són incapaços de gestionar la internacionalització del conflicte.

I tenen molta por dels famosos mercats, aquells que —segons ells mateixos diuen— són els que manen en realitat i que els obliguen a prendre mesures que no desitgen. Els mercats no són unionistes ni independentistes, són pessetistes. Volen estabilitat perquè es paguin els deutes. I la recepta que els ofereix Rajoy, de moment, està donant al problema català unes proporcions catastròfiques.