Si un perfil com Jaume Giró hagués liderat la llista de Junts al Congrés, fora plausible alguna estratègia compartida de l'independentisme. Com va ser possible un acord a Barcelona entre Trias i Maragall. Frustrat per Colau i el PP. O com era viable el Govern Aragonès-Giró, cadascú amb la seva samarreta. El que va fer inviable aquell Govern va ser néixer amb Waterloo en contra.

Però no. Ha tornat la política del trabuc. La carlinada del Legítim invocant tots els tòtems, a un pam d’invocar de nou el "Si em voteu, torno". Tant entabanar els parroquians hauria de ser motiu de reprovació, si no fos que la racionalitat ha estat substituïda per un dogma de fe.

Desenganyem-nos: ara és absolutament inviable cap entesa. Aquells que l’haurien de procurar fan tot el possible —almenys alguns d’ells— per fer-la inviable.

El monjo Hilari Raguer va reivindicar sempre Vidal i Barraquer. El cardenal va ser salvat de les urpes assassines de la FAI per la intervenció personal i directa del president Companys. Però com que el nostre cardenal creia que Companys podia haver fet més —i per com era un home d’església, conservador— mai no li va reconèixer al president la seva decidida intervenció, ans al contrari. Per això el monjo montserratí no va dubtar a mostrar-se indignat amb el seu, d'altra banda, admirat cardenal. "Que és que potser es pensava que va ser la Divina Providència qui el va salvar?!", exclamava indignat.

La principal consigna del nosurrendisme —que insisteix en la presa de pèl, gesticulant tothora— és allò tan mesquí de "a canvi de res". O "gratis". És la política de confrontació de Waterloo. És el putaerc que de forma més o menys sibil·lina se sent al Congrés cada cop que pren la paraula —amb ben poca gràcia, per cert— la carlinada. Cap més aportació que dir-li el nom del porc a Gabriel Rufián.

No hi ha cap més idea. Tampoc no se n’esperen. La missió encarregada per Waterloo —que designa candidats i avorta debats amb un sol cop de falç (tuit)— és aquesta: putaerc. Amb això et guanyaves la revàlida.

Desenganyem-nos: ara és absolutament inviable cap entesa, aquells que l’haurien de procurar fan tot el possible per fer-la inviable

L'únic balanç de quatre anys a recordar és haver enretirat mig pam una bandera en una roda de premsa. A l’estil Ciutadans. Aquesta és la gran gesta, la més gran proesa. Encendre els ànims del més estripat d’aquí i d’allà. Tot plegat és un esperpent. Per a la bancada espanyolista, un gaudi. Era parlar els portaveus del nosurrendisme i el gruix del Congrés s’afartava de crispetes. Bé, en els darrers temps ni això, era tot tan previsible que buidaven la bancada i baixaven al bar.

Jordi, estimat, els has de tenir quadrats per anar proclamant —precisament tu— que els acords gestionats pels republicans han estat a canvi de res. No es pot ser tan desagraït, per l’amor de Déu. Cada vegada que surts al carrer i fas el que et plau, no has pensat qui ho va fer possible? Quan et mires al mirall no et preguntes on series encara ara si algú no hagués negociat la teva llibertat? Per si sola no valia ja una investidura? I no hi compto la derogació de la sedició. O qüestions socials que potser a tu et semblen intranscendents, com l’increment de les pensions, la llei de l’habitatge o la batalla per millorar la presència del català al món audiovisual. Ja et diré on eren les teves hosts: gastant saliva en contra. Perquè o bé deien que era insuficient —mentre intentaven posar bastons a les rodes— o perquè, francament, els importava un rave.

És indecent. O és que t’has pensat que ha estat la Divina Providència que va obrar un miracle i va obrir Lledoners? O potser una audaç operació de rescat ordida des de Brussel·les? Em pregunto què et passa pel cap.

Francament, quan algú arriba a aquest extrem, convida a pensar que ha perdut el nord. El que sigui. Alguna cosa hauries d’haver après del Quim o del Josep, que demostren que lleialtat a la samarreta no està renyida amb ser honest.

Jordi, no es pot esperar absolutament res de conciliador d’algú que va d’aquest pal. Si ja no passes les nits en vetlla entre reixes, és gràcies a aquells acords "a canvi de res" que et dediques a escopir, Jordi.

És inviable cap mena d’estratègia compartida, d’anàlisi seriosa, mentre hi hagi lideratges que mantinguin aquesta actitud. És aquella mena de gent desvalguda a qui et penediries d’obrir la porta de casa una nit gèlida. No pas per si et buidaven la nevera, sinó perquè s’hi fortificarien i un dia et trobaries que a la porta de casa hi han plantat la bandera de Santa Eulàlia i canviat el pany. Ai, Jordi! Que no acabis tu sent víctima de tanta mesquinesa. Sempre n’hi ha un disposat a brandar l'ensenya amb més fúria que tu.