La curiositat és una de les primeres reaccions de qui intueix que creus en Déu. En general, la conversa enfila tot de preguntes fetes per entendre què vol dir creure, quin impacte té la fe en una vida “normal” o com s’impregna tot d’un veritable sentit sobrenatural, més enllà de la litúrgia, la tradició i la institució. Per molt que ho intentem els qui ens trobem en aquestes situacions, hi ha una part de la nostra relació amb Déu que és inexplicable des d’un terreny comú amb qui no creu. L’oració profunda i sostinguda en el temps construeix una intimitat amb Déu que s’ho fa tot seu: de la feina a les birres amb els amics, d’una conversa amb la teva mare a un bon festeig amb el noi que per fi et fa cas, d’un llibre escrit com cal a una carícia en el moment en què per fi et sents preparat per rebre-la. Tot ho pren aquesta consciència sobrenatural i, com per art de màgia, tot ho fa ple. El pit comença a bategar amb una força transformadora i, abraçada a l’Infinit, l’ànima s’obre a la vida. Són coses realment grosses de dir, sobretot si tenim en compte que, en realitat, Déu es fa present en nosaltres i en els altres principalment en els detalls. En tot el que és petit i rutinari, el creient hi troba la grandesa gairebé sense pensar-hi, com si es tractés d’una inclinació natural —malgrat que, en realitat, és una mica treballada—. Fa sentir fort i acompanyat, quasi invencible. Tot és important i tot ressona al Cel.
La fe i la relació amb Déu fan palanca no només amb les vides “normals”, sinó també amb els nostres defectes i les nostres ferides
La fe no és mai lineal, però. Precisament perquè es forja a través de la nostra humanitat, tot allò que ens passa té un impacte sobre la nostra vida espiritual. De vegades, fins i tot els creients pensem Déu com una cosa externa i elevada. Distanciada dels nostres afers quotidians, vull dir. Els sants sempre fan de bon venerar per entendre fins a quin punt tot plegat va junt, unit. La nostra humanitat és un instrument per a la proximitat amb Déu si la posem al seu servei, i no pas un impediment inexorable. M’hi ha fet pensar Carlo Acutis, un jove italià que va morir de leucèmia amb quinze anys i que aquest dijous serà canonitzat. És curiós que les beatificacions i les canonitzacions despertin tantes mirades desconcertades per part de qui no creu, quan precisament són la mostra que la fe i la relació amb Déu fan palanca no només amb les vides “normals”, sinó també amb els nostres defectes i les nostres ferides. Omnia in bonum, diem. Tot és per a bé. Per a un catòlic, més enllà del reconeixement eclesial —que no és imprescindible—, ser sant és una condició davant de Déu. La santedat és el territori comú entre allò que és del Cel i allò que és de la terra i, fins i tot sense fe, és possible reconèixer un sant quan s’hi és al davant. La nostra ànima és sensible al bé.
Els creients ens ho mirem com una fita reservada per a escollits, sense assumir que, per molt que ensopeguem sempre amb la mateixa pedra, tota pedra fa paret
Carlo Acutis va fer servir Facebook per donar testimoni de la seva fe. Era un adolescent amb dues passions: l’Eucaristia i la informàtica. Es va servir de la segona per fer d’influencer de la primera, i per això es parla d’ell com el “sant millennial”. Bo i sent cert que, generacionalment, Acutis és millennial, aquests dies s’ha parlat de “santedat millennial” més com un tret extraordinari que com una etiqueta generacional. Són moltes les vides de sants que han tocat altres vides —com si les conversions funcionessin per efecte dominó— i, malgrat tot, de vegades els creients ens ho mirem com una fita reservada només per a escollits, sense assumir que tots hi estem cridats, que és una cosa de cada dia i que, per molt que ensopeguem sempre amb la mateixa pedra, tota pedra fa paret. L’etiqueta “millennial” per ressaltar que Acutis es va servir dels mitjans de la seva època per ser sant, potser no acaba d’explicar l’essència de la santedat, que precisament crida a viure servint-se d’aquests mitjans en qualsevol època i circumstància per atansar-se a Déu.
Que tots estiguem cridats a la santedat vol dir que Déu no dona a cap de nosaltres per perdut, ni a qui no entén què vol dir creure
Tot el que fa difícil la santedat és també tot el que la fa accessible: la santedat és cada dia. No és una fita irreal, és tractar la nostra realitat amb la tendresa de qui se sap infinitament estimat. Carlo Acutis ho va fer a Facebook, servidora aprofita aquesta columna bo i sabent que la seva moralitat té màcula, i tu, que em llegeixes, segur que deus tenir feina per fer. De vegades ens enlluernem amb el que és gran per distanciar-nos-en inconscientment, per abandonar-ho a l’impossible i desentendre’ns-en, però és precisament l’assumpció de la santedat com una quotidianitat el que ho il·lumina tot per dotar-ho de sentit sobrenatural. És en la vida ordinària que entrem en contacte amb qui no creu i que podem oferir una inspiració pràctica, una fe viscuda, una proposta raonable d’allò que, en realitat, és un misteri. La gràcia de la força de Déu, a part de donar una perspectiva d’esperança, és que transforma les relacions amb els altres. Transforma entorns sencers. Que tots estiguem cridats a la santedat vol dir que Déu no dona a cap de nosaltres per perdut, ni a qui comença a relacionar-s’hi des de la curiositat de no entendre què vol dir creure.