El president Illa va ser rebut amb xiulets i crits d’independència al Tarraco Arena amb motiu del concurs de castells. No és la primera vegada que passa. De fet, el Corpus passat ja va ser esbroncat a la plaça de Sant Pere de Berga per la Patum. Salvador Illa és el president del país, però quan trepitja qualsevol indret en què les celebracions es vertebren des de la cultura popular del país, sembla que els llocs el volen escopir. Illa va fer campanya omplint-se la boca amb la idea de recosir Catalunya, però hi ha una part de Catalunya que ha entès molt bé que recosir és deixar-se assimilar. I que el conflicte va més enllà del procés o no procés, per molt que els castellers banyessin el president en crits d’independència. El problema de tot això és que encara no ho hem entès tots, que ho hem entès tard, que potser no ho hem entès prou i que els partits independentistes, en certa manera, s’han aprofitat del fet que això no s’entengui. 

Xiular el president Illa també és una manera de tapar-se les misèries i llepar-se les ferides. Illa és president amb una majoria de vots i representa una institució que, encapçalada per qui sigui, és l’únic poder que els catalans tenim disponible de veritat. S’hi ha d’aspirar, doncs, sense deixar de dir que és una eina pensada per a fer regionalisme. I dir això ha de ser compatible amb explicar que Salvador Illa, bo i arribant al poder sense fer trampes en primera persona, és de l’equip que pot trucar —i ha trucat— el tauler de joc. Sabent-ho, una ombra de sospita s'estén sobre el president: Salvador Illa no té més remei que anar als indrets que els immaterials de la nació que representa ocupen, però en aquests indrets, tothom sospita que el president Illa és el president que preferiria que tot això no existís. Essent còmplice i executor d’un espanyolisme que treballa incessantment per a l'homogeneïtat sota Castella, i més enllà de les preferències personals del president, els castells, qualsevol símbol i qualsevol tradició que dibuixi la línia de la identitat i en marqui la diferència, ha de ser acceptada com a poca cosa més que una eventualitat. 

No hi ha procés, però encara hi ha catalans que parlen català, que participen de la seva cultura popular, que s’identifiquen amb els seus símbols i que no volen deixar de ser catalans

Hi ha conflictes que ni tot el màrqueting del món, ni tota la connivència dels partits independentistes, ni tots els poders polítics, econòmics i judicials poden esborrar d’un dia per l’altre. No hi ha procés, però encara hi ha catalans que parlen català, que participen de la seva cultura popular, que s’identifiquen amb els seus símbols i que no volen deixar de ser catalans. Per a un president que voldria governar aquest país com una comunitat autònoma més —bo i essent ell català—, tot el que és nostrat —i que l’espanyolisme sempre ha volgut reduir al folklore— és un entrebanc. La política catalana ha posat a dalt de tot de l’única institució que ens atorga un veritable poder a una personificació de l’autoodi. “Política catalana” és una manera de dir que també els que han preferit ancorar-se electoralment als líders que ho han permès en són, com a mínim, còmplices. Salvador Illa no pot trepitjar les places del país, però trepitja cada dia el Palau de la Generalitat. I per molt que els xiulets ens serveixin per llepar-nos les ferides, la situació no és casual. 

El president tot sol fracassarà en recosir el país, sobretot pel que fa al vessant cultural, però els líders independentistes no van poder —o voler— descosir-lo d’Espanya. Malgrat els inconvenients que aquesta mena de llimbs conflictuals carreguen, també s’hi entrelluca una virtut: la cruesa de la realitat és tan òbvia que es fa molt difícil de negar-la. Es fa molt difícil no veure per què calia fer la independència quan sembla que alguns van tenir el botó al davant i van decidir no prémer-lo. Mai com ara hi ha hagut tanta gent en aquest país amb els motius tan clars sobre per què l’espanyolisme ens nega fins a l’última engruna d’existència. Mai com ara hi ha hagut tanta gent conscient que, dins d’Espanya, la catalanitat comporta suportar odi ètnic. El president Illa és el president que treballa per la normalització d’aquest odi dins de Catalunya, per això —per molt que els partits independentistes li hagin comprat a canvi de quatre concessions— no pot anar tranquil a les places a vendre el seu fato enverinat.