Amb motiu dels 40 anys de la creació de TV3, el programa Valor afegit va demanar-li a l’economista Miquel Puig l’opinió sobre si el nivell de vida del català mitjà havia millorat des d’aleshores. Per respondre a la pregunta, Puig va calcular el poder de compra d’un treballador representatiu, un oficial de 2a del metall —categoria que existia i existeix al conveni col·lectiu— el 1984 i el 2024.

La conclusió, no entraré ara a les xifres concretes que aporta, és que l’alimentació s’ha fet molt més assequible, igual que l’electricitat —suposo que per això, a casa, el meu pare sempre deia “apaga el llum”—, els cotxes i, sobretot, els vols. Però hi ha un gran fracàs, que cada vegada va reconeixent més gent. A saber, per adquirir un habitatge de segona mà i de 80 metres quadrats a Barcelona, el 1984 calia dedicar-hi el salari íntegre de 5,5 anys. Ara, en canvi, cal dedicar-hi el de 15 anys! Per si mai us heu preguntat per què ara els joves viatgen molt, però comparteixen pis. Potser els nostres pares no viatjaven tant perquè era car, però es podien comprar una casa.

Puig argumenta que els nostres governs i el món econòmic han posat més èmfasi a crear llocs de treball, entenc que de baixa qualitat, fins al punt de tenir-ne més dels que calien, cosa que s’ha traduït en una enorme immigració, que, juntament amb una gran quantitat de turistes, han pressionat a l’alça els preus dels habitatges. Teòricament —allò de l’oferta i la demanda—, n’hi ha menys dels necessaris, i per aquest motiu pugen els preus. Però a això cal afegir-hi la infrautilització de pisos buits per ampliar el parc públic —cosa que ens portarà a alliberar sòl i a una altra febre constructora— i a la impossibilitat de corregir les desigualtats que crea el mercat, a base, per exemple, de fons voltor que fan pujar els preus, amb pedaços com atacar el lloguer de temporada i turístic.

Si la gent té on caure morta, hi ha pau social; si la gent és al carrer, no

En paraules de Miquel Puig, el de l’habitatge és "el gran fracàs de la democràcia espanyola i el de l’autonomia catalana". Diumenge, desenes de milers de persones, la majoria joves, òbviament, es van manifestar a Madrid. I han trigat massa i encara s’hi posen poc. I ara li toca el torn a Barcelona. I, curiosament, ara els socialistes ja ho han convertit en una "prioritat absoluta", en paraules de Pedro Sánchez, de tots els seus governs. El mateix, el govern de Salvador Illa, que ha començat a fer anuncis i a aprovar plans.

Ressaca de la manifestació al marge, la sensació és que la gent jove ha perdut la paciència amb aquest tema amb dretes i esquerres. I això que el diagnòstic és clar: "Sé que si no reaccionem amb contundència, la societat espanyola acabarà dividida en dues classes. I jo no vull una Espanya on hi hagi propietaris rics i llogaters pobres", ha dit Sánchez. La frase té força, les mesures anunciades no tant: 200 milions d’euros per al bo jove de lloguer, que ves a saber com arriben i amb quanta burocràcia, i una revisió del reglament sobre lloguers de temporada. A Sumar, que no manegen les polítiques d'habitatge, aprofiten per marcar distàncies i demanen "intervenir d'una vegada el mercat de l'habitatge".

Fan bé d’intentar posar-hi remei. Si no, aviat entendran per quin motiu per al franquisme l’habitatge va ser tota una obsessió. Si la gent té on caure morta, hi ha pau social. Si la gent és al carrer, no.