Vinc a assenyalar la presumpció de culpabilitat i no a defensar la presumpció d'innocència d'un assetjador sexual dins l'àmbit laboral. Es tracta d’una experiència pròpia, que he patit directament de dos homes, en moments diferents, en una ràdio privada i una televisió pública. El segon cas fa pocs anys, i quan l'esclat del Me Too ja havia irromput en el debat social.
M'havia negat a ser la protagonista d'aquesta història, i encara m'hi nego. Però arran d'un tuit que vaig publicar, molts em demanen ser concreta, com si no tingués la valentia de ser-ho. Tot al contrari, en les dues situacions en què m'he trobat ho vaig posar en coneixement de la direcció i els comitès, reunida en un despatx o enviant per carta la denúncia amb informes psicològics inclosos. I sempre he aconseguit aturar-ho o, si més no, alçar la veu... Encara que m'hagi comportat conseqüències laborals. Com sempre dic, me'n vaig tranquil·la a dormir cada dia de la meva vida.
Se’m va fer cas a mitges, després d'insistir i seguir rebent improperis
Lamento que molts companys de professió, a qui agraeixo el seu tracte, s'hagin despertat per un tuit meu. Molt diferent de quan vaig buscar l'ajuda d’altres companys, o vaig anar a altes instàncies de les empreses on han passat els fets. Se’m va fer cas a mitges, després d'insistir i seguir rebent improperis. Així doncs, aprofito aquests moments on sembla que ha despertat més l'interès, per fer algunes consideracions.
D'entrada, per la notícia sobre les acusacions d'assetjament sexual contra el periodista i fins fa pocs dies diputat de Junts, Eduard Pujol, que han provocat la seva retirada immediata del partit. Jo vaig publicar això dilluns: "Els assetjadors no tenen cabuda enlloc. Per això, en el seu dia jo no vaig callar. Celebro la decisió de Junts". Òbviament, ho vaig dir tot, però sense assenyalar-lo directament, perquè la presumpció d'innocència que ha de tenir qualsevol persona (home en aquest cas) topa amb el dret a manifestar la presumpció de culpabilitat de l'acusat. Un dret que hauria de tenir qualsevol altra persona (dona en aquest cas) per explicar el que ha patit. Sense una cobertura legal ni poder demostrar els fets, és un risc entrar en espais jurídics per un tema que, a més, el que vull és oblidar.
Quan una s'hi enfronta, encara els agrada més
En el meu cas, el vaig resoldre de la millor manera que vaig poder en el seu moment. Sobre els riscos, poso exemples: com es pot demostrar quan t'han intentat tocar un pit enmig d'una redacció completament sola? O t'esperen ajupits a l'entrada i et diuen que és per mirar-te les calces que portes? O et coaccionen dins el seu despatx amb l'excusa prèvia que volen parlar amb tu? El més trist de tota aquesta història: quan una s'hi enfronta, encara els agrada més.
No soc ni vull ser la protagonista d'uns assetjaments que han tingut lloc dins una formació política —en aquest cas Junts—, de qui celebro que hagin actuat de forma meridiana, sense entrar en auditories internes que poden manipular els fets, i hagin derivat el cas a la justícia. El problema no és tant que hi hagi assetjadors en tots els àmbits de la vida, com la pròpia reacció del sistema. En aquests fets, i lluny d'ideologies, la trobo encertada. Per això convido que aquestes dones surtin i expliquin, en la mesura que vulguin, el seu cas. Combatre l'assetjament també és explicar-lo, ser didàctics i fer un exercici molt dur per a la víctima —parlo en primera persona—, però necessari si volem millorar una societat malalta.
En les darreres hores, molts companys i companyes m'han escrit arran del meu tuit i han acabat el seu missatge de Whatsapp amb un "ànims". I jo em pregunto: "ànims" de què o per què? L'assetjament el vaig afrontar en el seu moment i he fet un treball personal per superar-ho. Avui dia, considero que ho tinc tot paït. Tampoc crec que haguessin de donar-me ànims si no m'hi hagués enfrontat i encara ho arrossegués per dins. La reacció d'una dona davant l'assetjament és tan imprevisible com rebre l'assetjament que no esperes ni desitges rebre mai. Sé que això dels "ànims" és una forma educada de tenir-te present i en cap cas retrec que m'ho diguin, però em convida a fer una crida. La qüestió no és "animar-te" sinó "animar-se" a ells mateixos a fer d'aquests àmbits laborals un lloc més agradable i ajudar o actuar si es veu qualsevol conducta sospitosa. Així és com l'assetjador i, per tant, l'assetjament, deixarà d'existir.