Benvolguda senyora Díaz Ayuso, d’ara endavant, Isabel, encara que no tinc, ni tindré, la confiança d’una eminència política com vostè. Ho faig, si em permet, per estalviar caràcters en un text que té les paraules comptades.

Vostè, Isabel, té tot allò que somnien els polítics de nova generació: bona imatge, bons assessors d’imatge i Miguel Ángel Rodríguez, àlies MAR, com a eficaç cap de gabinet. Sé que em dirà que m’oblido dels seus innegables dots comunicatius, i també polítics, però és un oblit sorgit del dubte. Quan l’escolto, veig més una política que recita que una persona que pensa el que està dient encara que estigui d’acord amb les paraules que recita. I sabent qui és el seu cap de gabinet, sovint la percebo com a Monchito, Macario i Rockefeller en versió femenina, aquells tres ninots que empunyava el ventríloc José Luis Moreno. MAR va ser capaç de convertir un mediocre com Aznar en un estadista mundialment mediocre, i això diu molt de les capacitats del seu cap de gabinet, capaç de transformar les pedres en or, també anomenades “l’or dels burros”.

Quan l’escolto, tinc la sensació que a vostè li canten el discurs. Això també els passava als actors veneçolans quan rodaven els famosos culebrots. No sé si se’n recorda, Isabel, que alguns d’aquests mediocres actors solien repetir paraules quan recitaven el text davant la càmera i vaig saber, uns anys més tard, que el problema era del micròfon que portaven dissimulat a l'orella. Algunes paraules no els arribaven nítides i les repetien per assegurar-les. Si fos una bona actriu, estimada Isabel, no semblaria una actriu de culebrot, però, amb 45 anys, encara és a temps d’assistir a les classes de la professora i actriu Cristina Rota. L’aviso: aquesta argentina establerta a Madrid va estar casada amb un desaparegut per la dictadura militar argentina. Potser és massa d’esquerres per a vostè, amb un marit que va ser assassinat per haver sigut un vulgar marxista.

Com ja deu intuir, vostè no em cau ni bé ni malament, sinó tot el contrari, encara que, quan l’escolto, sento certes ganes d’engegar-la a pastar fang. Serà pel seu to de superioritat moral, tan típic de qui té els tres poders de l’Estat com a rottweilers guardians. Conec bé Madrid, i vostè té la típica xuleria castissa que va pel món amb mentalitat colonialista amagada rere un paternalisme asfixiant.

És una política del nou mil·lenni, capaç de dissimular les seves carències intel·lectuals gràcies a la custòdia de les clavegueres de l’Estat

Vostè és madrilenya de pedigrí. Crec que és del barri de Chamberí i membre d’una família dedicada al negoci farmacèutic, encara que li agrada clamar aquella frase tan suada i repetida com una gota xinesa que diu que a “Madrid ningú és de Madrid”. Un eslògan que queda bé, però que és mentida, perquè vostè fa nacionalisme madrileny entenent que Madrid és Espanya com un fet diferenciador cap a comunitats que econòmicament i culturalment li molesten. Per vostè, ambdós nacionalismes són siamesos, l’espanyol i el madrileny, pel bé de la seva comunitat, l’epicentre de l’Univers, una comunitat, tot sigui dit, inventada per xuclar i créixer a costa de l’Estat sense haver de carregar a l’esquena el pes demogràfic i econòmic de l’antiga Castilla la Nueva, coneguda, a partir dels anys vuitanta, com a Castella-la Manxa. Una veritable rèmora.

Vostè diu coses ridícules. Com per exemple, que quan ve a Catalunya per repartir armilles antibales, els independentistes catalans li demanen que no els abandoni. Sé que hi ha catalans masoquistes, però crec que vostè els necessita més que els independentistes a vostè, encara que, essent un fidel seguidor de les seves declaracions incendiàries, quasi paranoiques, tinc la sensació que li agradaria convertir Catalunya en una nova Gaza. Així és l’amor en temps del còlera, una malaltia que ha derivat, en el seu cas, en una catalanofòbia típica de la gent que pateix el trastorn obsessiucompulsiu envers Catalunya. Té periodistes que l’idolatren, com Ana Rosa i la Griso, que li riuen les gràcies com a bones cortesanes i fan d’amplificadors de falsedats sense arguments com que Catalunya és un territori invivible i que els empresaris fugen cap a Madrid, cercant un Shangri-La, afegeixo jo, amb ànima de casino. Per la seva obsessió envers Catalunya, li recomanaria uns quants especialistes, però intueixo que a MAR ja li va bé tenir en custòdia una persona com vostè per recuperar el poder a l’ombra, perdut després de passar un llarg temps en l’ostracisme mediàtic.

El que sí que li admiro és la seva meteòrica carrera política. En 9 anys, del 2010 al 2019, va passar de community manager del Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre, la seva mentora moral, a presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid. La seva astúcia d'aproximar-se al foc que més escalfa i apartar-se’n quan ja només en queden les brases, la va demostrar amb Pablo Casado, el polític que va confiar en vostè i que es va cruspir quan ja l’havien convertit en l’arquetip del populisme femení. Sens dubte, és una política del nou mil·lenni, capaç de dissimular les seves carències intel·lectuals gràcies a la custòdia de les clavegueres de l’Estat. Com a producte prefabricat per l’ambició, és probable que un dia arribi electoralment allà on és ara el sanchisme, però, si es dona el cas, i aconsegueix ser presidenta del govern espanyol convertint en brasa el foc gallec i derrotant Perro Sánchez —de gossos, vostè en sap un munt—, hi haurà un instant en què l'orellera deixarà de funcionar i demostrarà que la Isabel, la Díaz Ayuso, la que es vesteix de Joana d’Arc chulapona, és només una mala actriu de culebrots que va tenir la sort d’aflorar quan el país vivia en la indigència moral. Europa encara no és Madrid, però amb vostè i MAR, tot arribarà. El PP la necessita com a antídot a Vox, en una versió política de La ultradreta es vesteix de Prada.

De totes maneres i com que no imagino la meva vida sense el confort de les seves paraules, m’agradaria dir-li adeu amb les famoses paraules de Xavier Trias, però li diré, simplement: bon vent i barca nova.