Espanya no es trenca i molt menys a l'agost. La carta d'Alberto Núñez Feijóo a Pedro Sánchez és un reflex de la falta de visió política i d'una lectura deficient del 23-J. El "president del PP d'Espanya" —així firma i rebateja el PP en la seva missiva epistolar— apel·la a un marc constitucional on no tenen lloc la resta de partits. De voler derogar el sanchisme a l'"Estimat Pedro", insisteix a ser el guanyador. "Feijóo ha guanyat les eleccions, però la realitat política és una altra". La frase és de Javier Esparza, president d'UPN, un dels tres suposats possibles suports parlamentaris del PP. Des de l'altre suport, Coalició Canària, la seva diputada Cristina Valido s'obre ara a negociar a dues bandes i reconeix que està més lluny de Vox que de Sumar. La formació nacionalista qualifica d'extrems Santiago Abascal i Yolanda Díaz, però recorda que mai no han votat res amb Vox i sí que ho han fet amb Sumar. I en la seva òrbita de possibles suports, cap no fa referència als arguments del PP per facilitar la seva investidura.

Feijóo és la força més votada, però no ha guanyat les eleccions. Cal pedagogia per recordar que guanya qui aconsegueix la majoria. El vot CERA ha complicat l'aritmètica de Pedro Sánchez amb un pràcticament empat tècnic entre blocs. 171 vots en un, 171 en l'altre. La investidura depèn de Junts, però tant si surt com si es frustra, la fotografia de les urnes és clara. La governabilitat del país passa per un model diferent del de la carta de Feijóo i al que exposarà en una previsible investidura.

El suposat debat intern de Vox no existiria si haguessin sumat. Igual que no va existir durant la formació de governs autonòmics i ajuntaments. El PP no té cap problema amb la formació ultra, el té amb un resultat electoral inesperat. Perquè a Génova 13, fins al mateix 23-J, es repartien ministeris i direccions generals donant per fet que sumarien forces.

Feijóo ha infravalorat que el Frankenstein és un PP amb Vox que tensa el país en política territorial, en drets conquerits, en el tema econòmic i en la geopolítica europea

El PP no ha digerit com la ultradreta ha trencat la dinàmica de la política nacional. Feijóo ha infravalorat que el Frankenstein és un PP amb Vox que tensa el país en política territorial, en drets conquerits, en el tema econòmic i en la geopolítica europea. Perquè Junts i Vox tampoc no són el mateix. La justícia comunitària ha retirat la immunitat a Carles Puigdemont, la seva situació judicial és un tema incòmode en les institucions europees que esperen que Espanya el resolgui en algun moment. Però a Brussel·les genera més recels Santiago Abascal que l'expresident català. Preocupa més que el partit conservador majoritari formi govern amb la ultradreta que l'executiu pacti amb Junts. El PP ha metabolitzat l'extrema dreta molt per sobre de les possibilitats de l'ordre europeu. Perquè una cosa és interlocutar amb Giorgia Meloni i una altra que no preocupin les seves polítiques.

De cara a la futura constitució de les Corts, com es llegeix entrelínies a la carta de Feijóo, la posició del PP respecte al PSOE és tan feble que no pot saltar-se Pedro Sánchez i apel·lar a uns presumptes barons, als "socialistes bons" i a un Felipe González deslligat del tempo actual. La petició d'abstenció és incompressible. Per què el 2023 no és el 2016? Primer, llavors governava Rajoy, ara Sánchez. No hi havia un canvi de cicle, com apel·la Feijóo assenyalant la necessitat d'"alternança". Governava el PP en funcions i suposava governar en plenes competències sense bloquejar el govern. Segon. Avui, el PSOE és el partit que està governant i el PP que pretén destruir aquesta acció executiva en el terreny polític i legislatiu. El PSOE pretenia condicionar l'acció de Rajoy però no derogar el marianisme. De fet, l'abstenció va ser clau quan la corrupció es va plasmar en una sentència judicial i es va impulsar la moció de censura. I tercer. Ja s'havia produït una repetició electoral. L'argument del 2016 no encaixa tampoc com a base argumental de la possible investidura del PP.

A partir del 17-A l'escenari començarà a aclarir-se. Ara toca una parada on hi haurà una mica de descans i preses de contacte discretes. Llavors, serà el Rei qui proposarà un candidat. Si segueix el precedent del 2016, ho farà per la llista més votada. Hi ha qui veu la possibilitat que ho ofereixi al candidat a qui els grups parlamentaris traslladin més suports. D'aquí a llavors, a Feijóo no li toca ni tan sols marcar el temps.