D’afers patètics com l’encàrrec dels famosos cartells relacionant els germans Maragall i l’Alzheimer (organitzat per les mafietes d’Esquerra que, ara diuen, van pagar 50.000 euros als seus artistes i distribuïdors en concepte de guardar silenci) en passen a la majoria dels partits. A totes les formacions hi ha guerra bruta i el sofert contribuent, ens agradi o no, sovint paga campanyes de desprestigi (també de prestigi sobrevalorat, que encara fot més ràbia!) molt més cares que la present. El problema és que a Esquerra tot és una mica més d’estar per casa; la sociovergència sempre ha tingut una màfia com déu mana i del costat fosc se n’ocupaven “Corleones” amb enteniment. Però els republicans sempre han destinat al cantó fosc gent amb pocs estudis, nanos a qui pots convèncer reservant taula a Via Veneto i per als quals el poder és dictar les notícies a un pobre redactor de digital.

El problema s’esdevé quan els genis de la comunicació d’un partit com Esquerra també s’ocupen de la gestió política del partit. Així ha succeït amb individus com Sergi Sabrià, que passarà a la història de la política catalana per inventar-se el càrrec de viceconseller i, seguidament, esdevenir el viceconseller més breu de la nostra trista, pobra i dissortada pàtria. Per no saber gaire cosa, pobre fill meu, Sabrià no va tenir gràcia ni abandonant la trona, perquè va deixar-se la gola afirmant que ell no tenia res a veure amb els cartellets en qüestió, quan el problema no era l’autoria, sinó la seva inacció a l’hora de denunciar-los i d’escatir-ne els autors (de moment, tota la informació que tenim sobre el cas no ens l’ha regalada el Govern, sinó els investigadors de la premsa nostrada). Això de dimitir dient que no has fet res, en el cas de Sabrià, cobra un sentit de literalitat estricta.

Entronitzant el candidat socialista, els republicans tindran la capacitat de continuar essent els principals interlocutors de Pedro Sánchez i, de passada, aconseguiran jubilar definitivament Carles Puigdemont

Sigui com sigui, el vodevil que està protagonitzant el Govern en funcions és digne d’estudi. Amb una habilitat vaticanista, Oriol Junqueras va saltar oportunament del vaixell de l’ocàs republicà a la Generalitat, tant per estalviar-se les negociacions sobre el finançament singular (conscient que Salvador Illa no demanarà un concert econòmic per a Catalunya), com per evitar tacar-se amb tota aquesta galindaina infantil de la mafieta interna del seu partit. Per aquelles coses de la vida, mentre Esquerra va perdent bugades de prestigi, el futur candidat a represidir el partit pot passejar-se tranquil·lament per Catalunya fent dinars de germanor i reivindicant tenir les mans netes de sang. Ja té conya, la política catalana; un personatge que s’ha passat una dècada dirigint ERC amb mà de ferro ara va i es regala vacances per tornar a presentar-se als militants com l’osset panda del qual tant se’n cardaven.

Entre tot aquest embolic, no m’estranya que l’espanyolisme del PSC (especialment, el plom d’en López Burniol) comenci a sortir de l’armari per suggerir a Salvador Illa que demani els vots a PP i Vox de cara a la investidura, en nom dels vells temps de l’article 155. No crec que la pirueta s’esdevingui, perquè —entronitzant el candidat socialista— els republicans tindran la capacitat de continuar essent els principals interlocutors de Pedro Sánchez i, de passada, aconseguiran jubilar definitivament Carles Puigdemont. Si aquesta opció és la guanyadora i es reedita un partit progressista, Oriol Junqueras aconseguiria destronar el seu íntim rival també des de l’exili d’Esquerra, qui sap si per acabar tornant amb més força quan el cadàver del president 130 ja estigui quasi amortitzat. De Junqueras se’n fot tot déu, però cal reconèixer-li que ha après alguna que altra cosa de Pedro Sánchez.

Aquesta és la situació actual de la política catalana. Mafietes de pa sucat amb oli escampant cartellets, senyors que dimiteixen sense dimitir, i un electorat independentista que pensa molt més en la platja que no pas en la governança del país. Després hi haurà qui se’n sorprengui…