Els cartells són el procés

A hores d’ara, i malgrat l’informe sobre els arxifamosos cartells de l’Alzheimer que ha promocionat la direcció d’Esquerra, no hi ha un sol independentista que tingui clar qui en foren els autors o inspiradors. De fet, encara diria més; a hores d’ara, a la majoria d’electors independentistes els importa un rave quin és l’últim responsable de tota aquesta sòrdida cabriola electoralista. Perquè aquí l’important és pujar a la muntanya (sigui Montserrat o una simple duna) i distreure’s del soroll de l’anècdota per fixar-se en la categoria. Això implica constatar, en definitiva, que Esquerra volgué salvar la derrota d’Ernest Maragall mitjançant una campanya de victimització del seu candidat. Entenc que el seu protagonista —i qui sap si algun elector— necessiti saber-ne els responsables per tal de dormir més tranquil. Però l’essencial, insisteixo, és fixar-se en el mecanisme polític, no pas en els pinxos.

Després de l’aixecada de camisa de l’any 2017 i de la no aplicació de les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica (això que Marta Rovira, en el seu panegíric de comiat, va definir de forma prou simpàtica com no “saber acabar” l’1-O), la política catalana va centrar-se únicament en un procés de victimització constant; la tàctica pretenia fer oblidar a l'electorat la responsabilitat individual de cada diputat de Junts pel Sí i de la CUP en l’incompliment del compromís parlamentari adquirit amb el poble de Catalunya a còpia de fer el ploricó, i així establir un transvasament entre la repressió espanyola (injusta, com sempre he mantingut) i la falsia dels nostres aparents líders. Això començà a fer-se en temps dels presos polítics, quan la nostra tele pública enaltia diàriament el patiment dels seus familiars i el país se n’anava al llitet sentint la cançó de bressol de Joan BonaNit.

A manca de paraula i mínima decència, tot l’independentisme va decidir excitar la llagrimeta per continuar guanyant vots

Totes les formacions van caure en aquest joc espantós de xantatge emocional, i fins i tot la CUP, que no tenia cap líder sota represàlia directa, s’hagué d’inventar l’Erasmus a Suïssa d’Anna Gabriel per caçar la petita porció del discurs lacrimogen d’adoració a les víctimes. Tot això dels cartells de l’Alzheimer és només una conseqüència més d’aquesta dinàmica política; més xarona i barroera, si ho voleu, però provinent de l’idèntic matoll de males herbes. A servidor li fa molta gràcia que ara tothom plori amb aquesta història de Maragall i l’Alzheimer, quan els processos de victimització dels presos polítics formaven part de la mateixa i exacta presa de pèl als electors. A manca de paraula i mínima decència, tot l’independentisme va decidir excitar la llagrimeta per continuar guanyant vots; els cartells són el procés, i la majoria de ciutadans van enaltir tota aquesta “trama b” sense gaires escarafalls.

De fet, si l’enrenou d’Esquerra serveix d’alguna cosa és per palesar com un partit que fins fa poc governava la Generalitat en solitari, ara es troba barallant-se per monopolitzar el discurs de la víctima. Si l’equip de Marta Rovira s’espolsa la responsabilitat en els cartells contra Maragall, no és perquè vulgui aparentar que té les mans netes de sang, sinó justament perquè treure’s de sobre l’autoria d’aquesta campanya és una condició de possibilitat per continuar exercint el discurs victimari. A Esquerra, en definitiva, no li molesta el fet en qüestió, sinó que el cas despulli tan netament la seva tàctica política (compartida per tots els altres partits independentistes, insisteixo de nou). És per això que Junqueras ha fet molt santament en restar molt silent sobre aquest afer, car sap que com menys en parli, la sensació segons la qual hi té alguna cosa a veure també serà més matisada.

Dit això, quan Junqueras guanyi el pròxim congrés d’Esquerra (i apliqui una política de terra cremada al partit, a imitació de la del seu amic Pedro Sánchez) d’això dels cartellets no se’n recordarà ni puto déu en tan sols una setmana. De fet, no m’estranyaria que l’Oriol fitxés de nou Tolo Moya amb un merescut augment de sou, per totes les molèsties causades.