La nostra esbiaixada naturalesa humana ens indueix sovint a exagerar arbitràriament les notícies positives i ignorar o relativitzar injustificadament les negatives. Avui escriuré, però, contra natura i fent-li justícia, sobre una molt recent i encara més nefasta notícia judicial. No només, crec, per al moviment independentista català, sinó també, en general, per la salut democràtica europea. Una notícia que, tot sigui dit de passada, ha patit una anòmala sepultura informativa. Aquesta: el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) acaba de dir tot just fa uns dies, amb colpidora claredat, que les decisions del Tribunal Constitucional (TC) per les quals va prohibir, l’any 2017, que el Parlament de Catalunya abordés certs debats —els referits a les dites lleis de desconnexió—, si bé van poder afectar certs drets dels parlamentaris, van ser “proporcionades i necessàries en una societat democràtica”.

És probable que a molts lectors els sembli, això, una derivada judicial secundària. Una notícia judicial més de les desenes que, seguint una rutina ja molt consolidada, reben al mòbil cada setmana —o cada dia, segons la conjuntura—. Però no ho és. És un fet decisiu perquè incideix en el nucli sobre el qual es va bastir tota l’actuació repressora de l’Estat. És només a partir de l’acció del TC que es van prohibir debats parlamentaris, que es van obrir procediments penals per desobediència i, en última instància, que es va poder ordenar l’impediment policial de l’1-O i aprovar, després, el 155. No és poca cosa, oi?

Que l’intent frustrat d’independència infringia obertament l’ordre constitucional i legal espanyol és una obvietat que no cal desenvolupar. En això consisteix qualsevol moviment de ruptura institucional. També és una obvietat que cap decisió judicial no oferirà en safata la independència, tot i que sí que pot generar arguments que legitimin, fins a cert punt, el moviment. La qüestió que ara té interès rau més aviat a saber quins són els límits per als Estats —per a l’Estat espanyol, en aquest cas— en la seva acció coercitiva per impedir aquest tipus de moviment. Saber-ho tant respecte de fets passats —2017— com també, lògicament —això és tant o més important—, per fer-se un dibuix mental i polític dels condicionants i perills de futures actuacions.

No hi ha res més radical, en democràcia, que prohibir un debat parlamentari

Doncs bé, ja ho sabem: segons l’intèrpret més rellevant —per cert, un tribunal internacional, no espanyol; de fet, el que té per funció específica analitzar la vulneració de drets fonamentals en l'àmbit europeu—, l’actuació del TC va ser proporcionada i necessària. Podem no estar-hi d’acord. Jo, per exemple, no hi estic: no hi ha res més radical —definitiu, diria—, en democràcia, que prohibir un debat —un mer debat— parlamentari. Aquí és clau tenir present que els TC habitualment actuen a posteriori, una vegada els parlaments han aprovat les seves lleis o resolucions, analitzant-ne la constitucionalitat. No solen actuar a priori, impedint el debat parlamentari mateix. El que va passar va ser, per tant, una anomalia. Amb base legal, certament —una llei del PP, és clar—. Però, nogensmenys, una anomalia, la qual, com veiem, ha estat validada, de cap a peus, pel TEDH. Un TEDH que fins i tot empra algunes expressions —com ara “circumstàncies extremes”, “protecció de la constitució” o “garantia de la integritat de l’Estat”— que m’han recordat, tot posant-me els pèls de punta, la terminologia del jurista nazi Carl Schmitt. Potser sí que vivim uns temps nous —o no tan nous— i que aquests estan arribant, també, al TEDH. Prenguem-ne nota.

On rau la gravetat del cas? Doncs que, a partir d’ara, qualsevol altra qüestió jurídica que calgui abordar sobre el “procés” haurà de partir, necessàriament, de la legitimitat inicial —originària, podríem dir— de l’actuació de l’Estat per reprimir-lo. Se m’acudeixen, ara mateix, dues reflexions telegràfiques. La primera: tot i que, certament, és molt fàcil parlar a misses dites, potser caldrà ponderar més, en el futur, abans de presentar demandes davant de tribunals internacionals, els riscos d’un hipotètic fracàs en relació amb els beneficis d’una eventual resolució favorable —que, quan s’obté, no acostuma a ser ni estrident ni completa i sempre és de molt difícil execució—. En aquest cas, el balanç és esfereïdor.

La segona, la més important i que ja he comentat en articles anteriors: fins que no es basteixi, des de Catalunya, un discurs jurídic potent i ben travat sobre el Grup Objectivament Identificable de Persones (GOIP) català, en tant que col·lectiu sistemàticament i injustificada discriminat per les institucions estatals, no podrem contextualitzar adequadament davant els tribunals internacionals —ni, per tant, veure reconegudes— les vulneracions de drets de què, en certes conjuntures judicials i polítiques, som víctimes. Només així, per exemple, un TEDH podrà veure que decisions com les del TC que ara li han semblat tan proporcionades i necessàries per a la democràcia s’insereixen en un teixit més ampli i heterogeni d’actuacions estatals que sistemàticament, i indefectible, van sempre en la mateixa direcció: limitar i restringir, tensant sempre que sigui necessari l’ordenament jurídic, els drets d’un col·lectiu, en aquest cas el català, pels seus posicionaments polítics. Una feina sobre el GOIP que, com he dit altres vegades, està pendent de fer. Qui la farà? Quan?

A l’anada, a Schleswig-Holstein, es va guanyar 5-0. A la tornada, al TEDH, s’acaba de perdre també per 5-0. Queda la tanda de penals: la sentència del mateix TEDH sobre les condemnes del TS per l’1-O. Figues d’un altre paner? No ho crec. El paner continua essent el mateix, el GOIP català. Bon dissabte.