El Mediterrani és una regió del món on hi ha força activitat volcànica i sísmica. Tot i que a la península Ibèrica no hi ha cap volcà actiu, les illes Eòlies italianes (on trobem la coneguda illa Stromboli), l’Etna o el Vesuvi ens recorden que es pot produir una erupció en qualsevol moment, i així ha estat en èpoques històriques. Entre les erupcions volcàniques, n’hi ha que són tan sobtades i expulsen tanta cendra i pedres tipus lapil·li, que poden sepultar les poblacions properes al volcà, com va passar amb l'erupció del Vesuvi l’any 79 de la nostra era, que va afectar Pompeia i altres poblacions. Com a conseqüència, tots els seus habitants van morir a l'instant i la ciutat va quedar totalment enterrada, la qual cosa ha permès conservar edificis, objectes i cossos tal com estaven en aquell moment. Pompeia va ser pràcticament oblidada fins que a mitjan segle XVIII va ser redescoberta, i va exercir una gran fascinació no només en arqueòlegs i historiadors, sinó també en el públic general. Pompeia és una finestra oberta al passat de fa quasi dos mil·lennis, una població portuària de l’Imperi Romà, amb gran moviment i trànsit de béns i persones.
Les excavacions inicials van permetre recuperar nombrosos cossos humans a habitacions, als carrers o a les places, així com joies, artefactes variats de decoració, estris de cuina, frescos i anuncis de parets i portes… Pel que fa als cossos que es desenterraven de la cendra, com que el teixit tou s’havia degradat, deixava un espai buit amb les restes òssies dins, però al segle XIX, un arqueòleg italià, Giuseppe Fiorelli, va idear una manera de conservar la forma dels cossos, omplint aquest espai buit amb guix, com si fos un motlle, fent-ne un calc. Així, a més de preservar els ossos, es podia identificar i conservar una “escultura” natural del cos en la seva posició original. Es van descobrir més de 1.000 cossos a Pompeia, dels quals fins a 104 van ser conservats en guix com acabo d’explicar. Tanmateix, les persones encarregades d’omplir aquests “motlles” de cendra petrificada van retocar la posició d’alguns ossos, demostrant certa creativitat per a fer-los més adients a l’estètica de l’època, com es va demostrar el 2015 amb anàlisis més precises. Com és natural, els historiadors i arqueòlegs van maldar per donar explicacions i interpretacions a les figures en les posicions en què les havien trobades, però aquestes interpretacions històriques molts cops reflecteixen les seves creences i prejudicis personals, fent inferències des de la visió de la societat actual.
Un article científic molt recent de Pilli i col·laboradors intenta aportar llum a la identificació d’algunes d’aquestes restes humanes de Pompeia i esbrinar quina mena de relacions personals hi havia entre elles, per això, necessiten analitzar-ne el DNA, que en molts casos presenta una degradació que impedeix obtenir-ne informació suficient. Finalment, seleccionen catorze d’aquests “cossos de guix”, alguns dels quals es troben en grups col·lectius i en posicions evocatives, les quals havien influït en la seva interpretació històrica i sociològica.
Les anàlisis genètiques desmunten algunes de les interpretacions històriques del passat; caldria ser més curosos i revisar la interpretació sociològica que es fa avui de les societats antigues
Adjunto les fotos de dos d’aquests grups de restes humanes trobades al Parc Arqueològic de Pompeia, conservades com a calcs en guix, i analitzades en aquest treball, perquè pugueu copsar tant el nivell de detall que es pot observar en aquest sistema de conservació dels cossos i la seva posició, com també pensar en la possible interpretació.
El grup de l’esquerra, amb dos cossos abraçats, es va trobar a la “Casa dels criptopòrtics” (anomenada així perquè té un passadís soterrani amb porxos que s’obren a tres dels costats d’un jardí quadrangular). Al jardí es van trobar quatre cossos, dos dels quals estaven entrellaçats, tal com es mostra a la foto. Inicialment, es va interpretar que es tractava de dues germanes, o bé d'una mare i una filla que s’havien abraçat, potser esglaiades, en el moment de morir. L’anàlisi de DNA, però, demostra que tots dos tenen cromosoma Y, per tant, es tracta de dos homes. A més a més, l’anàlisi de marcadors genètics de la resta de cromosomes demostra que no tenen cap parentiu genètic. En conseqüència, tampoc no són parents.
Pel que fa al grup de la dreta, es va trobar a l’anomenada “Casa del braçalet d’or”, i hi podem distingir dos adults i dos nens (d’edats compreses entre els 3 i els 6 anys, aproximadament). En aquest cas, la història oficial va interpretar que es tractava d’un nucli familiar, amb una mare i un nen assegut a la seva falda. L’adult que es va pensar que era la mare, porta un braçalet d’or al braç, d’aquí el nom del conjunt de restes. L’anàlisi del DNA d’aquestes restes també demostra que tots tenen cromosoma Y i són de sexe masculí, incloent-hi les dues criatures. Però, a més, l’anàlisi genètica demostra que no hi ha cap parentiu biològic entre els nens ni dels nens amb els adults, per la qual cosa les relacions personals són diferents de les que s’havien proposat originalment.
De l’anàlisi genètica també es pot fer inferir ancestralitat i algunes de les seves característiques físiques. Així, totes les persones analitzades tenen una ancestralitat diversa, amb una contribució genètica majoritària del Llevant Mediterrani i el Pròxim Orient, Anatòlia i Iran. La persona del braçalet d’or és d’origen africà i de pell molt fosca. Totes aquestes dades donen suport a la teoria que a Pompeia les persones devien tenir orígens molt diversos i que els ciutadans de l’Imperi Romà, estès per molts països, tenien una composició genètica molt diversa. De fet, aquest resultat de diversitat genètica concorda amb altres anàlisis genètiques realitzades amb restes humanes de la mateixa època a Roma, la capital de l’Imperi i, en canvi, són discordants amb la composició genètica actual dels habitants de la península Itàlica, on predomina l’ancestralitat mediterrània i europea.
Bàsicament, aquest treball posa de manifest que les anàlisis genètiques desmunten algunes de les interpretacions històriques del passat i els autors proposen ser més curosos i revisar la interpretació sociològica que es fa actualment de les societats antigues, que tradicionalment s’han interpretat sota la mirada del present. Tanmateix, hi ha experts que opinen diferent, com podeu també llegir en aquest article on s’entrevisten a diversos especialistes sobre aquestes restes humanes a Pompeia.
Sigui com sigui, l’anàlisi del DNA antic, en aquest cas, dels habitants de Pompeia, ens aporta una visió molt diferent i més diversa de les societats antigues, tant dels orígens dels seus habitants, com de les seves relacions personals, no sempre relacionades amb el parentiu biològic. Pompeia, sempre fascinant!