Després de reunir-se amb Jordi Pujol i redimir la figura de l’expresident fins ara empestat per corrupte, Salvador Illa continua à la recherche de convergents per embotir-los al sotogovern de la Casa Gran del Socialisme (un terme que satisfaria el meu adorat Nietzsche, car fou oportunament cisellat per gent com Agustí Colomines i Ferran Mascarell, ambdós provinents de l’univers Bandera Roja, per a major glòria d’Artur Mas). Ahir mateix sabíem que, per iniciativa del conseller Sàmper, el govern del PSC acaba de fitxar un d’aquells homes que vegetaven a la paperera de la història —David Bonvehí, antic líder del PDeCAT— qui d'ara endavant ocuparà la direcció general d’Economia Social i Cooperatives. Es confirma, doncs, l’interès del president 133 en redimir els seus antics rivals per eixamplar la seva base electoral i ressuscitar el cromosoma convergent en l’interior dels juntaires.

Aquesta és una primera lectura de la incorporació de Bonvehí al Govern i, si seguim la lògica ignasiana del nou Molt Honorable, la cabriola té tota la lògica del món. El procés va destruir allò que durant molts anys anomenàrem catalanisme (en la meva immodesta opinió, de forma totalment definitiva) i per tal de retornar al passat de la pax autonòmica és normal que Illa es vegi obligat a reviscolar el fantasma de la sociovergència, un moviment que serà la mar de ben rebut per les elits barcelonines, els foments, els eqüestres i la mare que els va matricular a tots. Però la dialèctica amaga un símptoma més profund que cal analitzar, perquè el líder del PSC podria haver intentat el mateix gest trufant el seu Govern d’allò que al plistocè s’anomenava “l’ànima catalanista” del partit; gest que, només faltaria, ja perpetrà el president Maragall, però que també hagué de concedir el sucursalista Montilla.

Per tal de retornar al passat de la pax autonòmica és normal que Illa es vegi obligat a reviscolar el fantasma de la sociovergència, un moviment que serà la mar de ben rebut per les elits barcelonines, els foments, els eqüestres i la mare que els va matricular a tots

El problema és justament que, a causa del procés i de l’aplicació del 155, l’ànima catalanista del PSC s’ha disseminat entre els partits independentistes fins a desaparèixer quasi del tot amb la jubilació d’Ernest Maragall. El PSC sempre ha estat un partit d’obediència espanyola que ha jugat amb la por dels catalans (i amb els prejudicis identitaris de la immigració espanyola a Catalunya), però en l’època del maragallisme tenia la decència de dissimular-ho amb gent com en Quim Nadal que, si més no, tenia la delicadesa de saber-se el nom dels nostres escriptors més il·lustres i el de les cales més belles de l’Empordà. Ara per ara, el PSC ja no té cap mena d’intelligentsia que tingui arrels fondes al país. El Govern d’Illa és curull d’alcaldes pencaires, això sí; però li manca gent que pronunciï adequadament la essa sonora i que entoni la segona estrofa del Virolai sense tartamudejar.

Això explica que l’establiment de Casa Gran del Socialisme exigeixi rapinyar noms de l’antic univers convergent (qui sap si a David Bonvehí podrà afegir-se-li ben aviat Marta Pascal, contrastada cronista esportiva), encara que la majoria d’aquests provinguin de les escorrialles que Artur Mas i Carles Puigdemont van decidir treure’s de sobre per fer-nos creure que volien fer alguna cosa semblant a la independència del país. Aquest fet tampoc no és neutral, perquè de moment Illa només ha pogut fitxar alts funcionaris convergents que matarien per una trona encara que els la demanés Santiago Abascal. Al límit, per molt que el president 133 s’hi esforci abanderant la concòrdia posterior a l’amnistia i reforçant el seu perfil de polític municipalista, el PSC no podrà deslligar-se de l’ombra del 155 per arrelar-se al territori. La memòria és tossuda i no s’esmena rellogant zombis del catalanisme.

Dit això, al Molt Honorable li sortiran molt bé les coses a curt termini, perquè aquest tipus de maquillatge annexionista et regala una pàtina important de polític centrat. Pel que fa a gent com Bonvehí, hom podria recordar allò dels polítics amb prou sort per caure sempre drets. Però suposo que en aquesta nova era del bon rotllo, l’humor negre no s’estila.