La ciutat de Barcelona té un problema principal i gravíssim, que és l’accés a l’habitatge, sobretot per part dels joves. Crec que això ja no és discutible. Aquesta situació té un impacte col·lateral en molts altres aspectes. Per exemple, és una de les causes de la crisi demogràfica que patim. Si una parella jove té moltes dificultats per accedir a un habitatge digne, no es pot plantejar seriosament la creació d’una família, i si ja té un fill, difícilment en tindrà dos. Tenir-ne tres, en aquest context, ja és una temeritat, és clar. Cada setmana marxen barcelonins a altres municipis perquè no poden comprar o llogar un habitatge i amb cadascun d’ells se’n va una mica de l’ànima barcelonina. Barcelona cada dia és menys Barcelona i cada dia és més una ciutat sense esperit, global, mancada d’identitat i cohesió, on tothom va a la seva i no hi ha sentiment de comunitat. Potser a alguns ja els va bé que sigui així.

En aquest context, aquests dies hem assistit al darrer capítol del serial de Casa Orsola, un edifici que, gràcies a la superilla del carrer Consell de Cent, ha passat de ser un edifici d’habitatges ordinari a ser un edifici situat en un dels millors carrers de la ciutat. Ja ho vaig advertir: les superilles dels Comuns eren una loteria que afavoria uns veïns en detriment d’uns altres, que tindria com a conseqüència inevitable la gentrificació dels veïns que viuen en uns carrers que, de sobte, es van convertir en carrers privilegiats. En aquest cas concret, el propietari (el senyor Ollé) volia incrementar els lloguers (dins dels límits legals, és clar). Segons va dir en una carta que ningú no li ha rebatut, alguns dels llogaters no li paguen, d’altres no treballen per acollir-se a la condició de vulnerables i d’altres es neguen a parlar amb ell perquè no volen pagar ni un cèntim més. On és el caràcter català que santificava l’esforç, el treball i l’honestedat? Em sembla que alguns han agafat la bandera legítima de la lluita per un habitatge digne i assequible per interès personal. Qui no voldria viure al carrer Consell de Cent, en un àtic amb 60 metres quadrats de terrassa, per 700 euros al mes? La cirereta del cas ha estat el ressò mediàtic i el suport d’una colla d’artistes, que han convertit Casa Orsola en un símbol. Però més enllà del símbol, a Barcelona hi ha uns 4.000 edificis que poden patir la mateixa situació, amb famílies realment vulnerables de les quals ningú no en parla ni en parlarà.

L’Ajuntament de la capital comprarà els altres 4.000 edificis en una situació semblant?

Enmig de tot aquest sarau, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat que comprarà aquesta casa, juntament amb Hàbitat 3, i ha dit que els estadants que hi viuen no n'hauran de marxar. És a dir: que la resta de ciutadans de la ciutat pagarem uns quants milions d’euros per garantir que alguns ciutadans de classe mitjana continuïn vivint per sota del preu de mercat. Doncs a mi no em sembla bé. Crec que no soc l’únic, però en aquest país poca gent diu el que pensa realment. No vull que el govern de la ciutat, amb els meus diners i amb els de la resta de contribuents, compri un edifici de llogaters de classe mitjana que viuen en un dels millors carrers de la ciutat. No anem sobrats de recursos per emparar la situació d’uns llogaters que poden assumir un increment del lloguer o llogar un altre habitatge tres o quatre carrers enllà. Deixant de banda, és clar, el precedent que s’estableix. L’Ajuntament de la capital comprarà els altres 4.000 edificis en una situació semblant? A partir d’ara, qualsevol llogater de classe mitjana a qui vulguin apujar el lloguer sobre la base de l’índex de referència (fixat pel mateix Ajuntament) també posarà pancartes al balcó esperant el paternalisme municipal. Per cert, no deixa de ser patètic que el Sindicat de Llogateres critiqui que no ha participat de l’acord. I què es pensaven? Una part (l’Ajuntament de Barcelona i Hàbitat 3) compra un edifici a una altra part (el senyor Ollé). Quin paper hi té, aquí, el Sindicat de Llogateres? Cap ni un. Potser, al capdavall, el que volien no era una solució, sinó formar part de la solució perquè tenen d’altres interessos a mitjà termini.

Jo vull que el meu Ajuntament comenci avui mateix a fer polítiques efectives per revertir la situació. No vull que faci més passes enrere que només agreugen la situació (tal com fa des de fa una dècada), sinó que posi les bases per resoldre una crisi que, en el millor dels casos, no començarà a revertir fins al cap d’uns anys. Perquè la situació, no ens enganyem, no té solució a mitjà termini. Quines són aquestes solucions? N’hi ha algunes, però en diré cinc. Cal començar per la derogació immediata de la reserva del 30% per a habitatge protegit de l’obra nova (que ha provocat que des del 2018 només s’hagin construït 26 pisos nous a tota la ciutat). La segona mesura és legislar per limitar al màxim el lloguer de temporada, el gran forat negre i un autèntic frau de llei. La tercera mesura és canviar la llei per garantir que un habitatge ocupat il·legalment sigui evacuat en 48 hores, la qual cosa donarà algunes garanties als propietaris per posar els seus pisos a lloguer. La quarta mesura és la construcció d’habitatge públic a tota la ciutat, l’única mesura a llarg termini que tindrà un impacte real. Hi ha espais on aixecar-ne, començant per l’hipotètic barri nou del Morrot. I la cinquena mesura de xoc és impedir la compra o el lloguer a persones que no estiguin empadronades a la ciutat (els estudiants catalans en quedarien exclosos) i que no hi pretenguin viure. Totes aquestes mesures es poden dur a terme, sobretot tenint en compte que els socialistes governen l’Estat, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Ho faran? No ho crec, perquè és més fàcil deixar podrir una situació concreta com Casa Orsola i aparèixer al darrer minut com el salvador de la situació i treure’n rèdit durant la resta del mandat.