La catalana xarxa ha bullit com la cassola en forn perquè es veu que un noi espanyol —Juan Soto Ivars, diuen que es diu— ha garlat sobre Barcelona després de viure-hi dotze anys, tot dient que la nostra capital “és un conyàs”. A banda dels tòpics habituals imputats a la Rosa de foc que inaugurà el gran Mariscal, segons els quals Barcelona és una llauna perquè està plena de catalans que volen viure com a tals, Soto Ivars situa el més preocupant de la nostra antropologia en el fet que podem deixar tirat algú quan hi fem una cervesa, fins i tot si ens cau la mar de bé, per dirigir-nos a altres afers més importants, i també que els barcelonins no acostumen a convidar ni Déu a casa nostra: “Tinc molts amics i he vist molt poques cases per dins; aquí és on més es nota el nacionalisme a la vida, és un gir cap endins on les coses que podrien ser dinàmiques es paralitzen, com tota la resta”.
Cal dir que Soto Ivars s’afanya a esmenar-se, aclarint que els catalans som gent molt oberta de ment, “amb la que pots parlar de tot; a vegades se’ls pinta com una societat molt més talibana del que és la gent normal”. Però comencem amb allò que més amoïna aquest cronista. En efecte, i això és indiscutible, els barcelonins som una gent absolutament desconfiada de l’alteritat, fins i tot dels conveïns. De fet, aquesta és una de les nostres qualitats més extraordinàries. A diferència dels madrilenys, que poden encadenar manta cerveses fins a caure extenuats (a la recerca de quina nova coneixença esprinta millor en l’art del gracejo), a nosaltres ens encanta ingerir la birra, conversar l’indispensable, i marxar a la feina o a ocupar-nos de llegir Kant. Pel mateix motiu, casa nostra és un indret de repòs, convivència i còpula (si no hi ha més remei), però mai una illa d’interacció social.
Si sortim només amb els amics de sempre no és per conservadorisme, ans al contrari, sinó perquè adorem la Quadrícula de l’Eixample, de ruta calculada i sense cap mena de corba xavacana, res que gosi torbar-nos la bella predictibilitat
En realitat, aquests dos trets existencials-distintius són la millor i més excelsa qualitat dels barcelonins, que compartim amb capitals extraordinàries com ara Londres o Nova York. Jo he sigut un dels grans bevedors que ha tingut la nostra ciutat i, quan era un borratxo professional, mai se’m va acudir barrejar una cosa tan seriosa com la ingesta d’un Wild Turkey amb una conversa amical. Als mamadors catalans ens agrada fer la feina en la més estricta solitud i —àdhuc quan un grup d’alcohòlics familiar ha de seure en una mateixa taula— després de tres o quatre frases protocol·làries, hom es dedica a glopejar sense tocar els collons als altres pitofs. Si sortim només amb els amics de sempre no és per conservadorisme, ans al contrari, sinó perquè adorem la Quadrícula de l’Eixample, de ruta calculada i sense cap mena de corba xavacana, res que gosi torbar-nos la bella predictibilitat.
Pel que fa als habitacles, com he dit, els barcelonins tenim la decència de reservar a les nostres llars el paper d’una estricta màquina de pensar. A casa meditem sobre l’esdevenidor, mentre defequem o netegem el balcó de fullaraca, i això ens regala un sentit pràctic de la vida molt americà que és utilíssim a l’hora d’anar pel món. Convidar un nano estranger a casa esdevindria un pecat i encara seria més terrible acabar fent l’amanida a un pobre cretí per a qui el nacionalisme es cura viatjant o que va i ens cita Isabel Coixet en tant que cineasta. Però on s’és vist, això? A casa, per fortuna, només hi hem deixat entrar les dones a qui hem estimat (que Déu les perdoni, pobretes) i llibres, tones i tones de llibres. Però un espanyol? Al nostre sofà, dient que som gent amb qui es pot parlar de tot però que vivim una mica “ensimismados”? Abans, si ens calgués, convidaríem Satanàs en persona!
Tot això no treu cap unça de veritat al fet d’afirmar que “Barcelona és un conyàs”, una frase estrictament certa, però no pas perquè guillem de les taules dels bars o visquem tranquils dins de casa. Barcelona s’ha tornat avorrida a mesura que s’ha anat fent espanyola, i la cosa pot comprovar-se ben fàcilment. Mentre ens hem mantingut en la nostra existència misantropa i esquerpa, netament catalana, els barcelonins hem arribat a fites olímpiques mundialment admirades i hem parit algunes de les millors invencions del món. Darrerament, mercès a les administracions sociovergents i comunistes, Barcelona ha passat d’ésser una ciutat d’anarquistes conservadors (amb un cert gust per fer pasta) a una barrija-barreja de motivats que volen canviar el món mentre prostitueixen els carrers amb xaronades com la Copa Amèrica. És normal que, en una ciutat descatalanitzada, fins i tot els espanyols acabin no trobant-hi cap mena d’incentiu ni bellesa formal.
Però això d’aquest noi, en Soto Ivars, no ha estat en va. Ja ho veieu, hem sumat una persona més a la inacabable llista de gent que mai no entrarà a casa, on, en les comptades excepcions de visita, sempre obliguem els invasors a fer bé les neutres i haver llegit Miquel Bauçà. És una cosa de mínims.