Ha estat una calorosa setmana d’intensitats extremes al Vaticà. Els italians en diuen “autunno caldo” en record al 1969, quan no només feia calor sinó que una sèrie de vagues laborals van sacsejar-los com a societat. El Sínode dels catòlics a Roma ha començat amb ebullició temàtica: ja han ballat a la primera setmana guspires amb temes eternament pendents, com la benedicció de les parelles homosexuals o l’accés de la dona al sacerdoci, on sembla que Bergoglio vol reobrir temàtiques que s’havien segellat de manera contundent.  A més, el papa ha publicat la seva nova encíclica sobre l’emergència (ja no en diu canvi, sinó emergència) climàtica. Un text anomenat Laudate Deum, més breu que l’anterior Laudato Si i que conclou que no s’ha fet prou per evitar el desastre ecològic. El papa cita cimeres pel clima, però diu que “els acords han tingut un baix nivell d’implementació perquè no es van establir mecanismes adequats de control, de revisió periòdica i de sanció dels incompliments”.

Mentre tot això passava a la Roma tòrrida, Catalunya ha estat present a la plaça de sant Pere, amb pelegrins montserratins celebrant 800 anys de la confraria de Montserrat, on han estat acompanyats per la consellera Vilagrà, que ha inaugurat també una exposició sobre la Moreneta. Amb aquesta idea d’obrir el Sínode de Bisbes a més participants, el papa ha trencat un protocol que a més s’ha vist visualment afectat. Si fins ara la típica imatge del papa Francesc a l’emblemàtica Aula Pau VI, on se celebren les audiències, corresponia a un escenari molt ample i a cadires fixes tipus teatre on els fidels s’asseien, ara la foto és més semblant a un casament o a una convenció política nord-americana, on la disposició del mobiliari es reparteix en tauletes rodones i l’ambient és més festiu i convida a parlar. El papa és el que vol. Més festa, i més conversa. Més festa perquè ja està fart del que Sabina en diria la confraria del retret, i més conversa perquè veu que o escolta als creients, com les marques han d’escoltar als consumidors, o l’Església perdrà pistonada i rellevància. Un dels primers acords i plans d’acció és reformar la formació en els seminaris on es formen els futurs sacerdots: més assignatures i esperit participatiu, més eines per formar-se entenent que el mossèn no és el rei del mambo sinó un líder que acompanya a una comunitat, que ni està sol, ni pot pretendre viure com si així fos.

És complicat, però no inviable, parlar de Déu quan la societat no el reconeix, o el reconeix de manera energètica i postmoderna

Un Sínode és una trobada de persones (tradicionalment només bisbes, ara amb més representació també de laics i dones) de diferents sensibilitats i que tenen una concepció diferent de la samarreta. Senten els colors del catolicisme, però els accents són discordants. En aquestes taules de casament hi ha persones barrejades que mai de la vida haurien coincidit si no fos per voluntat papal. Són gent que haurà d’exposar-se a la crítica interna, però que també hauran de veure com aquesta Església que es vol posar al dia sense perdre el que és ha de conviure amb noves formes d’espiritualitat, que el filòsof Francesc Torralba defineix com a parainstitucionals, nòmades, sincrètiques, panteistes, atees, neognòstiques, pelagianes, oceàniques, pseudorientals o, fins i tot, com a acòsmiques i naturalistes. La fórmula és coneguda: espiritualitat sí, religió no; una espiritualitat sense Déu, sense església, sense dogmes, sense jerarquia, però, espiritualitat, tanmateix. És complicat, però no inviable, parlar de Déu quan la societat no el reconeix, o el reconeix de manera energètica i postmoderna.

El Sínode romà de moment està sortint de l’anodí funcionament d’anys passats. Quan la gent parla, emergeix la dissidència, i les institucions religioses hi han de saber conviure. El catolicisme està fent un bon exercici, tot i saber que hi haurà ferides i incomprensions.