Un dels secrets íntims de molta gent, malgrat que no ho confessem en una primera cita, és el plaent exercici de llegir diccionaris. En el meu cas, m'agrada especialment fer-ho al lavabo. Si l'Espinàs deia que sempre tenia a la vora el Diccionari Etimològic de Joan Coromines, jo fa un temps vaig decidir deixar de llegir compulsivament les etiquetes del xampú i col·locar diccionaris al costat del vàter, transformant la fisiologia del moment en un instant altament filològic. Sembla mentida, però fins i tot denominant el més íntim moble de bany és possible explicar qui som.

Durant les meves converses filològiques al lavabo penso sovint per què nosaltres no vam inspirar-nos en el llatí inodorum (sense olor) per denominar allò que abans es deia ‘comuna’, ja que a Espanya també gasten el terme inodoro. Sempre tan preocupats per ser els més educats del corral, els catalans fem servir l'adjectiu 'sanitari', quan volem semblar elegants, per referir-nos al que la resta del temps anomenem ‘vàter’. És a dir, un manlleu provinent de l'anglès, com tantes altres coses. Ara bé, el que és la repera és adonar-se que en castellà existeix el retrete, que paradoxalment deriva del terme català 'retret' -procedent del llatí retractum- i que fa referència a la persona que s'aïlla per fer el que calgui. A qui hem de retreure haver perdut el ‘retret’?

Fins fa pocs dies no m’ho havia plantejat mai, com tampoc mai no m'havia adonat que la paraula 'número', el verb 'escollir' o l'adjectiu 'xop', tots ells termes normatius i correctíssims en català, eren en realitat manlleus del castellà. Tampoc que en català no hauríem de dir 'ajuntament' al comú, la paeria o la casa de la vila, o que paraules que ens semblen tan nostrades com ara bé 'amoïnar', 'llòbrec' o 'nàpia' són, en realitat, conseqüència del penetrant i profund esquitx de la llengua castellana a casa nostra, especialment a partir del 1714. Quan s'és una d'aquelles persones que procuren no dir bolso, bombilla o tonto, sinó bossa, bombeta o beneit, adonar-se d'això és dur.

La gènesi de la descoberta, de fet, em va enxampar justament a l’’excusat’. Em trobava llegint el magnífic glossari que conté l'Obra Completa de Bernat Metge, editada recentment per Barcino, quan vaig rebre un whatsapp del Ramon Nadal, el meu primer editor, dient-me "Truca'm, tinc una cosa per a tu que t'agradarà". Intrigat, li vaig telefonar i em va explicar que Propostes i Edicions Andana acabava de publicar L'efecte Villalpando, un llibre lexicogràfic escrit per Frederic Perers que recull les gairebé quatre-centes paraules castellanes que són normatives i que, en essència, evidencien la substitució castellana de totes aquelles coses que durant segles vam dir d’una altra manera.

Immediatament li vaig dir no només que volia tenir el llibre, sinó que volia quedar amb l'autor per fer un cafè, tenir una cita Tinder filològica i parlar-ne, ja que algú que s'ha dedicat a recopilar, ordenar i explicar els castellanismes de la nostra llengua és algú que mereix una conversa de cafè, una entrevista, una columna al diari i potser una estàtua eqüestre en alguna rotonda. 'Rotonda', ja que hi som, és un terme normatiu que ve de l'italià i s'entén que en el seu moment va ser un neologisme, però 'pregoner', 'boda' o 'resar' no són paraules que designin cap cosa que no existís fa tres-cents o cinc-cents, quan a Catalunya ja hi havia un cridador a cada poble, se celebraven noces a cada parròquia i hi havia un monjo pregant a cada monestir.

El llibre es diu com es diu en honor a José Rodrigo Villalpando, el fiscal del Consejo de Castilla que l'any 1716, després del Decret de Nova Planta, va escriure la Instrucción secreta, un document adreçat als Corregidors del Principat de Catalunya amb "instrucciones y providencias muy templadas" per tal de castellanitzar els catalans. "De manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", és a dir, fent amb la nostra llengua el que tan bé els va funcionar a Astúries o Aragó: que la llengua autòctona s’acabi assemblant tant al castellà que un dia ja no es consideri una llengua, sinó una parla. Per sort, a Catalunya aquesta operació ha estat menys evident i hem resistit amb més encert, ja que la resistència és l’hàbitat natural dels catalans.

Això no impedeix, però, que el mateix Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, avui, sigui el que abans del segle XVIII s'havia anomenat sempre Sala de Cent de la Casa de la Ciutat. Per què diem més 'nevera' que frigorífic? Per què de les conferències de premsa en preferim dir 'roda de premsa'? Per què ja ningú no parla de les sales d'operacions i tothom diu 'quiròfan'? Durant ben bé una hora vam estar fent-nos aquestes preguntes amb el Frederic, mentre li confessava que algunes paraules escrites per Bernat Metge com ‘lloçania’, ‘gramalla’ o ‘blastomar’ no tinc ni fava de què volen dir.

“És clar, són del segle XIV, abans de la unió dinàstica entre Ferran i Isabel”, em va dir. Tenia raó. Malgrat allò, el català ha resistit durant segles a l’efecte Villalpando i ha arribat viu, prou genuí, fins avui. La pregunta, ara que sabem que kebab, blíster o càtering són els nous termes acceptats pel DIEC, és saber si la nostra llengua sabrà sobreviure a un altre efecte tant o més perillós: l’efecte 2000, que no era un col·lapse informàtic de final de mil·lenni, sinó aquesta globalització que tot ho uniformitza. També, fins i tot, els diccionaris.