Quan sona el mòbil i a la pantalla hi surt "MARTA (repre)" ―és així com tinc arxivada la meva estimada representant―, s’obren un munt d’esperances i possibilitats infinites que poden acabar en ínfimes. Aquell dia em va dir:

—Pep! Volen que facis un càsting, ara t’envio el text!

Un altre càsting, una altra prova, eliminatòria, peritatge, anàlisi, comparació, judici. Un tast agredolç; dolç perquè hi ha algú que ha pensat en tu i agre perquè, a aquestes altures, t’has de sotmetre a un examen, a un càstig?

Ara el càsting te l’has de muntar tu amb el teu mòbil i seguir les instruccions de qui et convoca: gravació en horitzontal, pla mitjà, sense mirar a càmera i com més frontal millor; per a la presentació de l’actor, en vertical, per veure el teu cos en perspectiva —interpreto que volen saber si ets prim, gras o pse.

Arriba el text, el llegeixes, analitzes i et preguntes què voldran i com ho voldran, memoritzes (amb els anys costa més), rumies com et pots vestir, si portar ulleres o no, el pentinat, intentant donar la suposada imatge que volen com més mastegada millor. L’escenografia: taula, cadira, assegut, dret, el fons neutral... (una feinada), i per acabar-ho d’adobar, demanar a la teva parella que et doni la rèplica, si us plau, i trobar el moment per fer-ho. Per sort, a ella li encanta la idea i s’hi presta a ulls clucs, tot i que el seu ram és més de Plató, Nietzsche o Merlí. L’altra qüestió importantíssima és col·locar el mòbil o la tablet repenjat entre llibres, fent equilibris entre el Quixot, la Bíblia i l’antic diccionari llatí-castellà de l’editorial Vox (no he sabut mai per què encara el conservo, el nom avui fa repelús). El to de comèdia més exagerat, menys si és drama, més seriós, massa seriós, massa simpàtic...? Fem diverses versions i entre tots dos triem la millor, i per WeTransfer envies el resultat a la Marta (repre) —cal dir que hom la cosa tecnològica la domina poc—. Un cop enviat, intentes no pensar-hi més.

Tinc la sensació que davant del gran desconeixement que alguns directors de càsting tenen dels actors i actrius, i com que això de fer càstings és gratuït, doncs tot ho aboquen a fer proves i més proves

En principi, l’entrega era urgent, però passen dues setmanes i encara no t’han dit res; amb això ja he trucat quatre cops a la Marta (repre) per si en té notícies. I un dia et truca i diu que has passat el tall, vaja, que la cosa encara no està decidida, però que hauries de fer un altre càsting la setmana vinent (algú va dir urgent?). Hom comença a estar mosca perquè s’acosta el dia i ningú piula fins que la Marta (repre) em truca per dir-me que no faré el segon càsting perquè definitivament no m’agafen, soc massa bo! Algú té una pistola a mà per deixar-me-la un moment?

A aquestes altures els conceptes “bo” i “dolent” els trobo puerils; jo només intento ser honest amb la professió i ensenyar, el millor possible, el personatge i no la persona que el fa. Tinc la sensació que davant del gran desconeixement que alguns directors de càsting tenen dels actors i actrius —sobretot els instal·lats a la capital del regne—, i com que això de fer càstings és gratuït, doncs tot ho aboquen a fer proves i més proves. La poca professionalitat que demostren és inversament proporcional a la quantitat de gent que convoquen en qualsevol càsting. Que potser no es miren els videobooks que tant ens ha costat de recopilar i realitzar? Si ho fessin, tindrien un primer tast per saber com funciona l’actor o actriu i quina és la seva trajectòria; i ens estalviaríem tots aquests càstings. Si per conveni es paguessin tots des del principi, filarien més prim.

Crec fermament que n’abusen, ignoren que tracten amb un material sensible, i no som patates! (la repre dixit). S’aprofiten de la precarietat de l’ofici, i això fa mal. Ser amable és un do en desús: comunicar als actors i actrius que no han estat triats i donar-los les gràcies per l’esforç i el temps dedicat gratuïtament a preparar l’actuació, sembla una cortesia demodé. Tanmateix, una mostra d’autèntica mala educació que a aquestes altures de la funció és difícil de digerir. Companys, ganes d’enviar-ho tot al botavant i jubilar-me.

Si no teniu una pistola per deixar-me, els hauré de castigar amb la meva indiferència i això els deixarà molt tocats, n’estic convençut. Un veritable càstig per a ells!