Per anar al viatge amb l’escola, a la meva filla li calia el DNI i renovar el passaport. L’experiència ha estat traumàtica, i no pel servei, que he de dir que ha estat excel·lent, sinó pel concepte. Pel fet. No hauria imaginat mai que, dècades després de tantes coses (i de tantes il·lusions), hagués de donar per fet que la meva filla s’hauria de fer un DNI fals. Evidentment, ella sap que, com en el meu cas, es tracta d’una identitat falsa, un tràmit per poder desenvolupar-se en societat, com les ulleres de Clark Kent o la càmera fotogràfica de Peter Parker. Però per falsa que sigui és oficial, és l’única oficial, i em fa morir de vergonya que en aquest punt de la pel·lícula encara hagin d’expedir-nos carnets de suposada espanyolitat uns agents que, amables i eficients com siguin (un ens explicava meravelles de la seva terra, Almeria), amb els seus uniformes només podien fer que dir-me “a por ellos”, “la República no existe” i “¿qué pone en tu DNI?.

Em faig creus que encara avui la meva identitat sigui un problema

Em costa perdonar-me aquesta vergonya, aquest tràngol. No ha canviat res. En cinquanta anys, en aquest terreny i en termes oficials, res. La mateixa setmana passada, com he expressat per X, vaig ser multat per dur a la matrícula de la meva moto un adhesiu que expressava la meva identitat veritable. Damunt de la falsa, és clar, però sense alterar en res la perfecta identificació del vehicle. Ja vaig dir que el recurs està presentat i que tinc ganes que arribi molt amunt, per aclarir quines són les “instruccions” que em deia l’agent que havien rebut al respecte, però em faig creus que encara avui la meva identitat sigui un problema. Una causa de multa. Hem aconseguit abans que es reconegui la identitat dels transgèneres o dels transsexuals que admetre simplement la identitat nacional, més que evident, de molts ciutadans en aquest país. Ni per la via de la unilateralitat ni per la via del diàleg ni del peix al cove ni de les infinites taules de negociació al voltant de majories plurinacionals, pluriculturals i pluriconvivencials que s’hagin format. Som a l’any 2025, la meva filla ha de dur una falsa bandera a la butxaca i jo he de fer recursos contra la Guàrdia Urbana perquè l’alcalde o alguna autoritat ha decidit que la bandera multicolor o la palestina mereixen més respecte institucional que una estelada o un CAT.

Si realment ens trobem davant d’un moment reformista a l’Estat (que jo no ho crec), en això també s’ha de notar. Han de saber que una “majoria plurinacional” és impossible de concebre tenint com a tabús les identitats, els sentiments, les seleccions esportives, els carnets, la representativitat al món, la consolidació legal del nostre fet nacional. Mentre això no es faci, Catalunya només podrà existir com a conflicte (o com a peculiaritat cultural regional, és clar). Ja poden posar-hi finançaments singulars o plurals, o competències en immigració (que admeto que seria un gran pas), o les pensions més elevades i els transports públics més gratuïts, o fins i tot les pistes més llargues a l’aeroport del Prat. Abans que una pista llarga, volem posar nom al nostre aeroport. Volem decidir sobre moltes coses, però sobretot volem decidir sobre el nom de cada cosa. El nom, en efecte, fa la cosa. Ni jo soc espanyol ni l’aeroport Joan Miró serà mai l’artificial Josep Terradellas, com ho demostra el fet que abans que això la gent prefereix continuar anomenant-lo el Prat. Les coses han de ser el que són, i no el que es pretén que siguin en un despatx de Madrid o en una pineda de Gavà.

Resulta que els acords que ara s’estan negociant han de ser històrics, transicionals, constituents. Doncs que ho siguin. Ja sé que des del punt de vista independentista ens trobem en temps mort, i gairebé diria que en un temps de desgast mutu on els “diàlegs” amb Madrid oculten (massa, a parer meu) l’auge de la confrontació passada. Però si es vol anar a l’esperit d’aquesta fase de pacte, a l’arrel de tot el que ha passat i que passarà, cal que se sàpiga que molts de nosaltres mai no estarem còmodes en una comissaria on se’ns convidi a ser allò que no som. Ni amb una “roja”, per molt que guanyi molts mundials i que ens vulgui petonejar la boca. No és no, i no fins que s’entengui que no pararem d’exigir respecte i resultats, tant als responsables polítics d’allí com als d’aquí.

Mentrestant, la reflexió de sempre: si som 10.000 els que ens enganxem el CAT, no hi haurà manera ni collons de multar-nos a tots. Ara els recursos es guanyen, per la via legal, i malgrat les molèsties. Però ja hem après que les coses es guanyen de debò fent política. És a dir, també al carrer, i cada dia.