Una llengua és un vehicle per comunicar-se i per això la majoria de persones del món no tenen una relació sentimental amb l’idioma que parlen. És, simplement, el mitjà per expressar-se. En termes generals, un nord-americà no té un amor especial a la llengua que parla cada dia, com tampoc no el té un xinès, un grec o un hondureny. Això canvia, tanmateix, quan la llengua està amenaçada i no té el futur garantit. Llavors tot canvia, perquè una nació sense llengua no és una nació; és una entitat folklòrica, en el millor dels casos. La llengua és la base de la identitat i la diferència. Si no parles una llengua diferent, no ets diferent. Per això qui té la llengua amenaçada desenvolupa una militància i un patiment; és allò que l’Enric Larreula anomenava “dolor de llengua”.

La darrera dècada l’hem dedicat a construir un Estat i potser hem deixat de construir la nació. Jo no vull un Estat independent que sigui com Irlanda, on gairebé tothom parla anglès. És més important fer país que fer Estat. Per això, sense deixar de fer Estat, hem de tornar a fer país, i urgentment. I el primer àmbit on cal fer-ho és la llengua. La Plataforma per la Llengua acaba d’assenyalar el camí: vuit de cada deu catalanoparlants creuen que per ser català cal parlar català. No pot ser més senzill ni més evident; perquè no és català qui viu i treballa a Catalunya, o no només. El meu oncle que viu a Chicago des de fa quatre dècades i té la nacionalitat nord-americana, sempre serà català, fins al dia que es mori, perquè no pot ser una altra cosa, fins i tot encara que no volgués. No viu ni treballa a Catalunya, però és català; de la mateixa manera que hi ha centenars de milers de persones que viuen i treballen a Catalunya, i no són catalans, perquè simplement no volen formar-ne part. Començar a dir-nos les veritats és una manera de començar a avançar.

El català ha de deixar de ser només una llengua amable, seductora i sense arestes per convèncer nous parlants, sinó que també ha de ser una llengua necessària per a viure, estudiar i treballar a Catalunya

Al Quebec fa molts anys que se’n van adonar, de tot això. L’any 1977, amb el suport del 80% dels francòfons i amb l’oposició de la majoria de la població anglòfona, el govern del Quebec va aconseguir aprovar l’anomenada llei 101, mitjançant la qual el francès va esdevenir l’única llengua oficial de la província. L’anglès deixava de ser la llengua dominant en alguns àmbits o territoris concrets, i més de 80.000 anglòfons que es negaven a parlar francès van acabar marxant a altres indrets del Canadà. Bon voyage. Aquest és el camí a seguir, també. El català ha de deixar de ser només una llengua amable, seductora i sense arestes per convèncer nous parlants, sinó que també ha de ser una llengua necessària per a viure, estudiar i treballar a Catalunya, encara que es faci antipàtica. No hem vingut a fer amics, aquí. Si jo vaig a viure al Japó, no pretendré que la llengua japonesa em sedueixi; l’hauré d’aprendre per poder-hi viure, socialitzar i treballar. Qui no vulgui entendre ni parlar el català, hauria de tenir-ho molt magre per poder viure i prosperar a casa nostra. Té molts altres països on anar, si rebutja el català. El català s’ha d’imposar, no ha de convèncer, perquè el cementiri és ple de bones intencions. El català no se’n sortirà amb el lliri a la mà, sinó amb el roc a la faixa.

Aquest objectiu es pot aconseguir aplicant lleis actuals que no s’apliquen, fent-ne de noves i amb un canvi social d’actitud. Hem de passar de la defensiva a l’ofensiva. És difícil, però no impossible. No milito a l’exèrcit dels desanimats, i menys encara dels derrotistes. Quan vaig fer 18 anys, vaig prendre quatre decisions de caràcter, diguem-ne, nacional. Una d’elles, sens dubte la més important, va ser deixar de parlar en castellà al meu país. I ho he fet fins avui, vivint i treballant a Barcelona la immensa majoria del temps. Mai no m’han fet canviar de llengua i mai no he viscut una situació desagradable (excepte una vegada a Mallorca, amb un policia espanyol). És cert que hi ha gent que no canvia de llengua, però jo tampoc. Intento viure en català sempre, duent les filles al cinema que fan la pel·lícula que volen en català, comprant productes etiquetats en català, comprant llibres i diaris en català, mirant les sèries en català, i només anant a hotels i restaurants que tenen el web en català. Un hotel o un restaurant que no té web en català no s’està adreçant a mi.

Acabo. Quan vaig anar a viure a Bilbao per fer de corresponsal al País Basc, em vaig matricular a classes d’èuscar. Va ser la primera decisió que vaig prendre tan bon punt hi vaig posar els peus i em va semblar del tot natural i coherent. Tanmateix, al cap d’uns mesos de barallar-me amb la llengua més endimoniada del món, tot comentant-ho amb un director general del govern del lehendakari Ibarretxe (però membre d’Ezker Batua), em va respondre que no calia que ho fes, que es podia viure perfectament a Euskadi sense saber-ne la llengua pròpia, i menys encara si vivia a Bilbao. Jo no vull un país com el que descrivia aquell senyor. Jo vull un país on qui no sàpiga la meva llengua no pugui viure al meu país.