Estimat Bob Pop,
L'altre dia, quan vaig sentir-te dir a l'APM? que és 'classista' demanar als nouvinguts que aprenguin català, unes violentes ganes de rebentar el televisor amb un martell es van apoderar de mi. Com que vaig ser un nen criat en el pujolisme kumbaià i el fundador de Sony no té la culpa del teu supremacisme castellà, però, finalment he volgut limitar-me a explicar-te tot allò que encara no has entès. Mira, quan fa vint anys vas venir a Catalunya des de Madrid, jo era un pobre adolescent que va dedicar un treball escolar a un exercici important: escriure una carta al Servei Català de la Salut demanant que em canviessin el nom a la targeta sanitària. El dia que de petit havia anat amb el meu pare a fer-me-la, anys abans, resulta que la senyora que va atendre'ns no deia ni una paraula de català, per això ell s'hi va dirigir també en castellà.

Aquest gest erràtic de mon pare, que tanmateix per a tu és l'antítesi del 'classisme', resulta que és també el privilegi que t'ha permès viure dues dècades al nostre país sense cap mena de problema. El meu problema, en canvi, és que aquella bona dona em va rebatejar com a José Maria, que no és el meu nom. El treball de redacció el vaig aprovar, sí, però ningú no va canviar-me el nom a la targeta i dues dècades després, amb trenta-sis anys i per culpa de certa desídia burocràtica, encara em dic sanitàriament José Maria. Porto tota la vida, doncs, fent cua a Urgències o esperant torn al consultori mèdic havent de sentir per megafonia que criden a algú que no soc jo. Potser a tu no et criden com a Bob Pop, sinó com a Roberto Enríquez, però si més no diuen el teu nom correctament. A mi, en canvi, em trepitgen el més primari de la meva identitat: el nom amb el qual els meus pares em van batejar.

Lògicament també porto tota la vida rebent visites sense poder explicar en la meva llengua que tinc dolors gàstrics o que m'he fet una luxació a l'espatlla. Els catalans ens hem acostumat a no tenir el dret de ser atesos en la nostra llengua en aquells entorns on més vulnerables som, però és que a sobre hem de suportar sovint un mal pitjor: que gent com tu ens digui classistes quan li preguntem al metge o el zelador de torn com és que viu a Igualada, Tarragona o Sant Just Desvern i no ha après la llengua del país. Tot això no t'ho explico per linxar-te, Bob, sinó per ajudar-te a no fer més el ridícul en prime time. Em caus bé, t'he de confessar que m'encanten els teus fulards i a més sempre t'he tingut carinyo perquè el meu avi, desgraciadament com tu, també va patir esclerosi múltiple.

Es deia Joaquim Roig, però al seu DNI hi deia Joaquín i fins al dia de la seva mort va haver de lletrejar les lletres del seu cognom, com també em passa a mi encara avui. Sempre m'explicava el mateix: que quan va fer la mili, un sargent de Toledo va desistir de dir-li Roig i va acabar dient-li Joaquín Rojo. Potser et semblarà exagerat, però creu-me: que ningú no reconegui el nom que tens és propi dels ciutadans que vivim en un país ocupat. Per això és bastant patètic, venint d'algú teòricament culte com tu, que diguis aquestes bajanades pròpies d'una persona que no té ni remota idea del nostre passat. Ara bé, si has tardat vint tristos anys a aprendre la llengua pròpia del lloc on vius, suposo que en tardaràs vint més a obrir algun llibre i llegir la història d'aquests 'classistes' entossudits a una cosa tan normal com poder viure en català a Catalunya.

Per si vols estalviar-te la mandra, hauries de saber quatre coses bàsiques. No ho sé, per exemple que fa cent cinquanta anys parlar català a les institucions, la universitat o la premsa era tan 'classista' que directament era inexistent: les coses de bé calia fer-les en castellà, no fos cas que semblessis un pagesot que només servia per fer traginar els matxos. Per sort la cosa va canviar, però també hauries de saber que després de la Guerra Civil, quan a Barcelona els falangistes van apropiar-se a punta de pistola d'algunes de les grans empreses del país, les classes altes també van decidir no dir ni una paraula de català tal bon punt sortien per la porta de casa; la gente con clase debía hablar en cristiano i el català era la llengua de la minyona, que venia del poble i sabia matar conills amb les mans. Però per sort, també això va canviar, ja que potser els catalans som tebis, autocomplaents i queixosos, però tenim més capacitat de resistència que l'acer.

T'ho creguis o no, resulta que als anys setanta el català va ser l'ascensor social que va permetre precisament el contrari del que dius: trencar les fronteres del classisme i integrar socialment als que havien arribat al nostre país buscant una vida millor. La van trobar, i van tenir tan clar que volien arrelar aquí que van ser ells, a Santa Coloma de Gramenet, els primers a reclamar una educació en català pels seus fills. Suposo que per a tu els pares de la immersió lingüística també devien ser uns 'classistes', però, com fins i tot ho devia ser la Carme, la dona del famós conductor del 47 que va segrestar un autobús per reclamar-ne el servei a Torre Baró. A un fragment de la pel·li sobre ell que de ben segur has vist, un senyor li pregunta al Manolo Vital com va aprendre català, i ell respon de manera concisa: per amor i amb amor. Tan de bo tu poguessis dir el mateix, Bob, però és clar, per fer-ho hauries de deixar de vantar-te d'haver volgut aprendre català només quan has vist que podies guanyar-hi quatre duros fent un programa a 3Cat. Espero que les classes t'hagin servit, com a mínim, per descobrir alguns dels adjectius que millor defineixen allò que ets: un enze, un mesquí i, sobretot, un hipòcrita.
Atentament,
P.