La setmana passada vaig escriure un article valorant l'Enquesta d'usos lingüístics de la població 2023 i afirmant que el dia que el meu net no m'entengui en català és un dia que no arribarà mai, però l'endemà vaig rebre diversos missatges privats acusant-me d'optimista sense motiu, tòtil que no sap llegir la realitat i, fins i tot, gos faldiller d'un conseller. És per això que m'he entretingut a llegir amb lupa l'Enquesta d'usos lingüístics, però la de l'any 2013, publicada dies després que dos milions i mig de catalans votessin legalment al 9-N si volien que Catalunya fos un estat independent i el Sí guanyés per un 88%. Resulta que des d'aleshores, fa deu anys, el català ha perdut trempera en una Catalunya que ha guanyat mig milió d'habitants -un 90% dels quals nascuts fora de Catalunya-, però passa que en aquests deu anys el castellà ha perdut la mateixa força.

Per exemple, l'any 2013 la llengua inicial d'un 55% de ciutadans del país era el castellà, mentre que l'any 2023 només ho és d'un 49%; en canvi, l'any 2013 el català era la llengua inicial d'un 32% de la població i el 2023 ho és, voilà, també d'un 32%. Tenint en compte que 'la població' ha augmentat més de 450.000 persones, trobo que cal ser molt ionqui de l'autoflagel·lació per dir que això és la fi, que ens estem morint i que els catalans estem en perill d'extinció, però per desgràcia ja se sap que llepar-se les ferides és la droga legal més consumida de Catalunya. Llàstima que ens costi tant entendre, també, que qui més gaudeix veient com d'enganxats estem a la desmoralització és l'estat espanyol.

Malgrat que les Enquestes d'usos lingüístics de la població 2023 i 2013 siguin sorprenentment semblants, la interpretació de cada una d'elles no té res a veure. Resulta que l'any 2013 només un 36% de la població deia identificar-se amb el català, en contra d'un 47% que ho feia amb el castellà, però en comptes d'articles catastrofistes, aleshores la gent feia una cadena humana per la independència i ho capturava, a més, amb una giga foto. En canvi, quan deu anys més tard resulta que només un 40% de persones s'identifiquen amb el castellà i el percentatge en el cas del català ha minvat del 36% al 31%, els qui fan articles a la premsa no són els mitjans espanyolistes preocupats per la descastellanització dels catalans, sinó que els que organitzaven coses com la Via Catalana ara es dediquen a fer declaracions parlant de lingüicidi.

On eren els apocalíptics de la llengua quan l'any 2013 hi havia un 47% de catalans que parlaven en castellà als seus fills, mentre que només un 37% ho feien en català? Doncs possiblement gastant l'energia amb discursos moralment positius, ja que lluny de sortir l'endemà a dir que el futur era negre, el que passava és que les tertúlies parlaven d'organitzar unes eleccions plebiscitàries que havien de completar-se amb un referèndum unilateral d'independència. Deu anys més tard, en canvi, ara que només un 37% de catalans parlen castellà als seus fills i un 35% ho fan en català, ningú no sembla destinar esforços reals a pensar en el futur que Catalunya mereix. Al contrari, de fet, ja que ens passem el dia fent funambulisme del plany i vomitant discursos depressius que no és que facin perdre les ganes de parlar català, sinó que fan venir ganes d'enviar-ho tot a pastar fang, sortir al carrer parlant anglès i asseure's a una cantonada de l'Eixample amb un cartell on digui "I'm looking for brave people for a better future".

Dic en anglès perquè l'any 2013 a Catalunya hi havia 1.300.000 ciutadans nascuts a l'estranger, mentre que l'any 2023 aquest milió ja era d'1.800.000, però hi ha una cosa que no ha canviat massa en deu anys: si el 2013 hi havia 2 milions i mig de persones que confessaven voler aprendre català, deu anys després n'hi ha 2 milions dues-centes mil. Unes quantes menys, sí, però una dada gairebé miraculosa si tenim en compte que no deu ser massa atractiu voler-se sumar al carro d'una gent que es passa el dia dient que s'està morint. Des del 2017, molts han treballat perquè ser català, parlar català i somiar en català sigui una cosa que fregui la vergonya aliena, però resulta que set anys després d'empoderar-nos i fer marxa enrere dos dies més tard, encara hi ha dos milions de catalans que no tenen prou coneixement de la nostra llengua i diuen voler-la aprendre millor.

Hi ha qui en deu anys ha passat de reclamar un estat propi i dir que som 'la meitat més u' a dir, de cop i volta, que som un terç i que ens aniria millor sent una minoria nacional, encapsulada com una reserva índia. Avui som 2'2 milions de parlants habituals de català, que potser és un terç de la població, sí, però no pas un terç de l'electorat. De fet, són 200.000 persones més de les que van votar al bloc sobiranista en les eleccions plebiscitàries del 2015 o les eleccions del 155, l'any 2017, i moltíssimes més de les que van dibuixar la majoria independentista més gran de la història del Parlament a les eleccions del 2021. La pregunta és: aquests 2'2 milions de ciutadans de Catalunya que parlen sempre en català, volen que els seus nets el parlin? 

Tots sabem la resposta, i també sabem tots que fins i tot les persones no independentistes entre aquest gruix de població sap el que avui no convé dir, a diferència del 2013: que al català podrem mantindre'l amb vida com fins ara durant moltes més dècades, però que a llarg termini només el salvarà un estat propi. Són faves comptades: en un món globalitzat, el català necessita una oficialitat plena, un sistema escolar propi que el blindi bé i una sobirania pròpia per regular els fluxos migratoris, tant determinants per una cosa com les llengües minoritzades. Això per no parlar, és clar, de la quantitat de recursos que podrien destinar-se a la llengua si l'espoli fiscal que pateix Catalunya no es destinés a Madrid, sinó al que Catalunya volgués.

A vegades pot semblar que dos milions i mig de persones només representem el 35% de la població, sí, però sovint cal adonar-se que aquest 35% continuem sent el tant per cent de població amb més poder que pot haver-hi. Si resulta que Pedro Sánchez governa amb 6 milions de vots en un electorat de 37 milions de persones o que qualsevol programa de tele amb 2 milions d'espectadors ja fa un share del 45% d'audiència, com és que a Catalunya és tant difícil recordar que dos milions i mig de catalans som una roca molt difícil de tòrcer?

Mentre continuem gastant el temps demanant perdó per existir, matant-nos en lluites caïnites o ignorant que el futur del català -i de Catalunya- implica integrar nous catalans a la catalanitat, segurament les dades de l'Enquesta d'usos lingüístics dels pròxims cinc i deu anys ens semblin, de nou, horribles. Ignorar-les no és la solució, igual com tractar-les amb el realisme màgic del 2014 només ens porta a un 'secessionisme màgic' que no condueix a cap secessió, però entre veure el got mig buit o veure'l mig ple, crec, hi ha la clau que ens permetrà explicar al nostre net, quan ens ho pregunti d'aquí a uns anys, qui va salvar el català: ningú, o potser tothom, direm, ja que el català no vol salvadors, sinó parlants. No vol planys, sinó esperança. No vol resistir morint, sinó construir resistint. I sobretot, no vol viure amb por de perdre-ho tot, sinó amb el coratge de guanyar la partida.