Els catalans estàvem molt il·lusionats de poder portar, finalment, el català a Europa; ja teníem a punt un carro amb tres mules i una cercavila de sardanistes i majorets. Vulguis que no, ens feia il·lusió que el català pogués conèixer món i entrar en contacte amb altres llengües, perquè, fins ara, no havia sortit mai de Rocacorba (que tothom sap que és el pic més alt de l’Àfrica) i el parlava sempre la mateixa gent. Lamentablement, no podrà ser. Em sembla que ens tocarà tornar a digerir un nou coitus interruptus; no en devíem fer prou amb el de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017.

He de reconèixer que, d’una banda, estic molt trista (tenia ganes de veure si els europeus són tan simpàtics com diuen), però, de l’altra —si em poso al lloc de Suècia i Finlàndia, si hi empatitzo—, entenc que no s’accepti el català a Europa. El català és caríssim de mantenir, és de les llengües més cares que hi ha al mercat lingüístic mundial; a més a més, ningú sap com podrien reaccionar els pronoms febles i la vocal neutra quan arribessin a Europa, podrien combinar-se malament i es podria produir un col·lapse lingüístic al Parlament Europeu. Abans que el català es passegi com un marquès per Europa, agafat de la mà del basc i del gallec, s’haurien de clarificar moltes coses per veure les implicacions que podria tenir l’oficialitat d’una llengua tan minoritària (només la parlen entre deu i dotze milions de persones). Es podria donar el cas, per exemple, que, durant les traduccions simultànies al Parlament Europeu, algun dels diputats parlés en català i —com que és molt difícil trobar algú que parli en català i que no estigui ballant sardanes o preparant allioli en aquell moment— no es fes bé la traducció, es barregés amb el finès, el suec i el danès i es creés una llengua criolla sense voler. I ja hauríem begut oli. Què en faríem d’aquesta llengua criolla? Com afectaria, això, a les llengües que corren el risc de desaparèixer per falta de parlants com l’anglès, el francès o el castellà? Tot i que, pensant-ho bé, potser seria la solució a tots els nostres maldecaps: una sola llengua criolla per a tots els europeus. Ens estalviaríem molts diners en traduccions simultànies i estaríem molt més units.

L'atzar no ens ha estat favorable aquest cop, però segur que, en un futur no molt llunyà, ens en serà i el català, el basc i el gallec es podran prendre unes cerveses ben fresques i un bon frànkfurt a la plaça Major d’Estrasburg

Tot i la negativa d’admetre el català a Europa, m’agradaria puntualitzar que estem molt agraïts pel suport, per les ganes d’acollir-nos i per les mostres d’empatia lingüística que hem rebut de tots els països de la UE: Liberté, Égalité, Fraternité abans que res. En aquest món no es pot tenir tot, l’atzar no ens ha estat favorable aquest cop, però segur que, en un futur no molt llunyà, ens en serà i el català, el basc i el gallec es podran prendre unes cerveses ben fresques i un bon frànkfurt a la plaça Major d’Estrasburg.

Aprofito, també, l’avinentesa per tranquil·litzar l'ONU, que es veu que està molt preocupada per la situació del català a l’escola i ha demanat que revisessin les sentències del TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) en contra de la immersió. Que bufons, com s’estimen el català!, però de veritat que no cal, el catalán té muy buena salut todavía: a les escuelas, totón habla català i n’hi ha molt poques personas que hablin castellà. El català mai no havia tingut tan bona salut com ara, suposo que és per això que els fa tanta por que entri a Europa: podria suplantar la resta de llengües i només quedaria dempeus la cultura catalana, la resta desapareixerien.