Cal reivindicar els fets com a tribunal de la veritat. I cal distingir-los de les diferents percepcions i opinions que se'n pot tenir d’ells. S’ha de diferenciar el coneixement de l’opinió. Ara bé, tampoc podem menystenir les opinions, ja que la gran majoria de les creences que orienten les nostres decisions es fonamenten en percepcions de la realitat i no sempre en els fets. Així, per fer bones polítiques públiques cal el coneixement que prové dels fets, però no es pot prescindir de les opinions majoritàries. Tot plegat a tomb de la situació del català i el que podem albirar del seu futur a mitjà termini.

Hi ha tres indicadors que determinen la salut d’una llengua: el coneixement, l’ús i el reconeixement jurídic i institucional. En cadascun d’aquests indicadors cal conjugar diverses variables com l’edat i la localització dels coneixedors i dels usuaris. També, les tendències de creixement o decreixement en cadascuna d’aquestes variables i moltes altres consideracions que coneix i explica molt bé el conseller de política lingüística Francesc Xavier Vila.

Sobre el coneixement, els fets són que s’aprova. Ara bé, una cosa és el coneixement funcional i l’altra és la competència lingüística que permet dir que es coneix prou la llengua per poder gaudir plenament del català. No ho tindria tan clar.

Queda molta feina per fer i no gaire temps. El millor exemple és mantenir el català i especialment aquells que més exemplars haurien de ser

Ben diferent, però, és el tema de l’ús. No només les dades dels fets, sinó que la percepció cada cop més generalitzada entre els catalanoparlants és que es retrocedeix. Pot haver-hi algun àmbit que no sigui així, però en la gran majoria dels àmbits l’ús de la llengua catalana disminueix. La il·lusió que ens hem venut els catalanoparlants que el català és, i hauria de ser, la llengua comuna de la diversitat lingüística dels ciutadans dels territoris de parla catalana no és veritat. Podem repetir-nos-la per agafar moral, però no és la realitat. La interferència del castellà és aclaparadora. Mantenir-nos en la llengua catalana és una eina imprescindible per no retrocedir en l’ús, però això implica una consciència, un compromís i un esforç que molts dels ciutadans ni tenen ni practiquen. Faria molt bé el conseller en predicar això a la resta de companys i companyes del Govern, entre altres recomanacions que ell sàviament ens fa al conjunt de la ciutadania catalanoparlant.

I pel que fa al reconeixement jurídic i institucional queda molt per recórrer malgrat les petites conquestes: poder usar el català en les institucions judicials; institucions europees —per cert, ara ja no es parla d’oficialitat sinó d’ús de la llengua catalana, cosa que està diversos graons per sota—, existència d’un departament específic, que esperem que no quedi només com un farciment; etc. Un dels passos que podria ajudar en aquest sentit seria que les institucions estatals deixessin d’usar dues entrades pel català i el valencià i usar-ne només una, si es vol amb el nom compost de català/valencià, però que quedi ben clar que és la mateixa llengua malgrat la diversitat nominal. I com aquest fet, molts altres reconeixements que ens permetessin dir amb fets i percepcions que no hi ha un Estat en contra. L’estatus jurídic i institucional d’una llengua és fonamental per avançar en el seu ús social.

Cal no ser pessimista, però tampoc deixar de ser realista. Els fets i les percepcions no ens situen en la bona salut de la llengua catalana. Encara hi som a temps, però per fer realitat la il·lusió —en els dos sentits del terme, anhel i fantasia— que el català és la llengua compartida en les relacions socials dels ciutadans de Catalunya i d’arreu dels Països catalans, perquè així ho volen o se'ls hi empeny, queda molt. Queda molta feina per fer i no gaire temps. Com en tot, el sermó sense l’exemple no serveix. El millor exemple és mantenir el català i especialment aquells que més exemplars haurien de ser.