El dia que el meu net no m’entengui quan li parli en català, recordaré el matí que vaig assistir a la presentació de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població amb armilla antibales. En un país com el nostre, tan poc normal des de fa tres segles, l’arma que més eficaçment ens recorda l’anormalitat en la qual vivim són les dades. A Catalunya, per sort o per desgràcia, tenen el poder de ferir com bales. Fa mal sentir que només el 32% de la població té el català com a llengua habitual, es fa difícil mantenir-se dempeus quan se sap que només 330.000 persones afirmen viure en català durant el 100% del seu temps i és gairebé impossible no agonitzar, és clar, quan saps que un milió i mig d’habitants del nostre país no utilitza mai el català. Per això vaig decidir arribar-me al Palau de la Generalitat protegit contra el tiroteig de xifres: perquè no cal cap enquesta per descobrir que les coses no van bé, però el que sí que cal és no ferir-se de mort davant els seus resultats.

El dia que el meu net no m’entengui quan li parli en català, doncs, pensaré en els articles desoladors, les piulades catastròfiques i els tertulians apocalíptics que un dia de febrer de l’any 2025 van convertir Catalunya en un infern a mig camí entre un frenopàtic i una sala de vetlla. Per desgràcia, el plany és l’únic esport nacional en què els catalans tenim el reconeixement internacional, potser per això hi ha tanta gent a qui li interessa dir que la llengua catalana s’està morint en comptes d’assenyalar, més aviat, que el que fa anys que cria malves són les decisions polítiques per impedir que es dilueixi en el castellà. Avui ploren els que durant dècades van fer els ulls grossos amb una immersió lingüística mal aplicada a l’escola, els que van prometre una república en la qual el català no havia de ser l’única llengua oficial i els que van invertir menys diners dels que tocava en cursos de llengua per a nouvinguts, foment del català al món audiovisual o una cosa tan bàsica com el compliment de la Llei de Política Lingüística. 

El dia que el meu net no m’entengui quan li parli en català, crec, obriré un llibre d’Història i repassaré que l’any 2006 va entrar al Parlament un partit, Ciutadans, que tenia com a objectiu convertir Catalunya en un lloc on el castellà fos la llengua principal d’ús. El problema, però, és que la reculada del català va arribar curiosament amb dinou anys ininterromputs d’executius que tenien, com a mínim, un partit nacionalista o republicà al Govern. Això per no parlar dels catorze anys consecutius amb la Generalitat teòricament governada per independentistes, és clar. En tot aquest temps han passat tres coses. Primer, el món s’ha globalitzat mentre aquí jugàvem a fer la independència sense ganes de fer-la del tot. Segon, que el català s'ha llatinitzat, passant a ser per a molts joves 'la llengua dels professors' en contra del castellà, que és la llengua dels entrenadors dels equips on juguen, els youtubers o els videojocs. I tercer, els milers i milers de nouvinguts arribats en els últims anys s’han trobat un país ple d'autoodi on no és necessari el català, ja que tothom canvia d'idioma quan algú parla castellà.

El dia que el meu net no m’entengui quan li parli en català, això sí, somriuré pensant que l’endemà de l’Enquesta d’usos lingüístics 2023 vaig escriure un article dient que té raó el conseller Vila, com a mínim en una cosa: hi ha partit. Concretament estem al descans i jo, si més no, només destinaré energies en parlar de la remuntada. A la primera part les coses no han sortit bé i el rival és infinitament superior, però 93 de cada 100 catalans entén el català, el 97’8% dels nascuts a Catalunya sap parlar-lo i llegir-lo i el 75% dels nascuts fora de Catalunya vol aprendre'l. Això per no parlar, és clar, que hi ha 117.000 nous parlants i que un 35% dels habitants de Catalunya parla català als seus fills, mentre que només un 38% ho fa en castellà. De tots aquests números, el més important és quedar-se amb una idea: tot allò que hem fet malament per arribar fins aquí, per sort, depèn de nosaltres revertir-ho. Podem destinar els esforços a llepar-nos les ferides o els podem destinar, ara que tothom sembla haver obert els ulls d'una punyetera vegada, a canviar l'actitud i sortir a l'atac. Això vol dir protegir la llengua des del desacomplexament, l'orgull propi i el dret de defensar el català com a llengua franca a l'escola, el cau, el consultori mèdic, el jutjat, la classe de pilates al gimnàs o la reunió de l'escala de veïns. Si un 93% del nostre entorn l'entén i 2 milions de catalanoparlants no canvien la llengua, la taca d'oli és imparable.

El dia que el meu net no m’entengui quan li parli en català, doncs, provaré de cridar més fort o de treure-li el tap de cera de l’orella, ja que si no m’entén és perquè no em sentia. Per a un estat com Espanya, sempre és més fàcil voler-nos convertir en una reserva índia a qui acontentar amb quatre detallets simbòlics propis d'una minoria nacional que no pas veure que les dècades avancen, els catalans amb avis catalans minven i Catalunya, malgrat això, continua dempeus perquè és una fàbrica de fer nous catalans. Aquest és el nostre partit, per això sé que el meu net possiblement no tindrà cap cognom català, igual com els nets del meu net en tindran algun provinent del Marroc, Colòmbia, França o Polònia. Tant de bo. Si així és, sé que si parlaran la meva llengua és perquè abans, nosaltres, haurem après a diferenciar no només entre el pessimisme i el desànim, sinó també entre l'optimisme naïf, que és parlar de 'parlants secundaris', i el coratge ferm, que és saber que ni som on voldríem ser ni tenim un estat que ens protegeixi, sí, però també que el dia que el meu net no m’entengui en català està cada vegada més a prop. Tan a prop, de fet, tant, que aquest dia és avui i només existirà en la ficció d’aquest article.