S’ha acabat el bròquil, ja hem anat prou de bona fe, i només ha servit perquè uns i altres ens prenguessin encara més el pèl [tant els polítics (suposadament catalans) que es fan dir independentistes com els de la dreta més extrema (en els quals incloc el PSOE-PSC)]. El català no es toca! L’atac al català cada vegada és més agressiu i més generalitzat. Ja no se n’amaguen, ara ja ens insulten directament a la cara (menys el PSOE que sempre ha preferit aparentar i fer-ho tot com qui no vol la cosa des de darrere de les cortines, i sembla que a ERC li ha agradat aquesta manera de fer les coses i s’hi ha sumat). Divideix i venceràs, aquest és el seu lema. La por més gran que tenen és que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears s’uneixin per defensar conjuntament el català, el valencià, el mallorquí, el lleidatà, el gironí, l’eivissenc…; digueu-ne com vulgueu, els catalanoparlants sabem de sobres que són la mateixa llengua.
No cal que perdem el temps fent una llista en un Excel de les agressions, humiliacions, faltes de respecte, menyspreus, desconsideracions i escarnis que ha patit el català i els catalans (pel sol fet de ser catalans) al llarg de la història. De veritat que no cal, motius en tenim per donar i per vendre; tots hem patit, en algun moment de la nostra vida, alguna d’aquestes faltes de respecte, i, precisament, per això, tots tenim l’autoestima lingüística tocada. El català no interessa; el català és sinònim de separació de pensament, de separació territorial, de separació econòmica…, en definitiva, de separació. Paraula que l’estat espanyol preferiria eliminar del diccionari. Fa anys que estem fent llistes i més llistes, i hem acabat atrapats en un victimisme depressiu que no ens permet avançar. La queixa, si no va acompanyada d’una reacció, no serveix per a res.
Ara ja no és temps de retrets, de victimitzar, de queixar-se pel que ens fan o ens deixen de fer, ara és el moment de reaccionar amb autoestima i de parlar i de demanar de ser atesos sempre en català
Tampoc cal que perdem el temps demostrant que parlar català surt a compte. Només cal que ens ho creiem i que apostem per la nostra llengua. Una llengua surt a compte si la gent que la parla hi creu i la fa servir en tots els contextos. Parlem doncs en català sempre i en tots els contextos, com fa qualsevol parlant amb autoestima lingüística. Si la gent que ve a viure a Catalunya veu que aquí només es parla català, aprendran el català sense dir ni piu. Ho trobaran la cosa més normal del món. Ara ja no és temps de retrets, de victimitzar, de queixar-se pel que ens fan o ens deixen de fer, ara és el moment de reaccionar amb autoestima i de parlar i de demanar de ser atesos sempre en català. I això no és ser egoista ni tancat de ment, això és estimar qui ets i d’on ets. No caiguem al parany de creure que som egoistes per voler parlar la nostra llengua. Hi ha algun castellanoparlant que se senti culpable per parlar sempre en castellà i per estar vivint a Catalunya durant més de trenta anys i no pronunciar ni una sola paraula en català? No, oi? Doncs, estimem-nos una mica més, perquè, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
Una altra agressió psicològica que patim constantment els catalans —i amb això ja acabo— és haver d’aguantar que ens diguin que som garrepes. Garrepes? Cal que fem números per saber qui paga més d’Espanya i qui rep menys? En fi, com he dit abans, no cal que ens continuem fent mala sang, motius en tenim a cabassos. Ara ens toca reaccionar, dir prou a tots aquests abusos i no deixar-ne passar cap més.