Quan tenia 12 anys, els pares em varen enviar a França per reforçar el meu francès. El lloc elegit per fer l’estada va ser la ciutat de Clermont d'Alvèrnia, una regió que produeix el Saint-nectaire, un dels formatges que més m’agraden i que, històricament, va ser introduït a la taula de Lluís XIV pel duc de La Ferté-Senneterre, el mariscal Henri de Saint-Nectaire. Aquest article, però, no va de formatges. Va d’un tema que fa tanta pudor com un cabrales madurat a la cova més profunda d’Astúries: la catalanofòbia.
Encara que em vaig enyorar, la meva vida a Clemont va ser tan tranquil·la com la de Jean-Louis, el personatge que s’enamorava perdudament de Maud, per obra i gràcia de Rohmer. França era i és un dels meus referents culturals i a casa hi havia discos de Ferré, de Montand, de Hardy, d’Aznavour, de Reggiani, de Moustaki, de Bécaud, de Barbara, de Gréco i, sobretot, de Brassens i de Brel.
La mare era més de Brel, i el pare havia fet de les cançons de Brassens una part fonamental de la seva educació sentimental, però en aquella França de juliol de 1979, encara es vivia el dol per la mort als 49 del cantant de Brussel·les. I quan els pares varen venir a buscar-me, la senyora Dorat, la fantàstica mater de la família que m’havia acollit, em va deixar els diners per comprar a la mare el disc pòstum de Brel anomenat Les Marquises. Si hi ha una cançó que em posa els pèls de punta per ser un adeu d’un home que sap que s’està morint, és La ville s’endormait.
Encara que Clermont-Ferrand era molt provinciana per un parisenc, per un espanyol en plena transició democràtica era enlluernadora, com també ho era pels nois i noies que havíem arribat de totes les regions peninsulars i que compartíem aula segons el nostre nivell de francès. I ho recordo bé. Estàvem enmig d’una lliçó de gramàtica, quan la professora va convidar-nos a explicar una anècdota. Un noi de 16 anys de Valladolid va aixecar la mà i li va preguntar a la professora si podia explicar un acudit. I davant l’assentiment, el noi va dir: “¿Sabes por qué en América hay negros y en España catalanes?”. Davant l’expressió d’estranyesa de la professora, el val·lisoletà va tancar l’acudit amb un: “Porque los americanos escogieron antes”.
L’odi als catalans és històric i les nacions neixen, creixen i maduren la seva identitat negant la d’altres pobles
Vaig tardar a reaccionar. Tenia 12 anys i, com a català, mai m’havia sentit com un objecte de mofa. I vaig recordar aquella frase de Josep Fontana dita en aquelles tertúlies postpartit del Barça que se celebraven a casa. “M’agradaria que els catalans fóssim negres per diferenciar-nos dels castellans”.
És possible que aquest noi de Valladolid que es preava de ser de Fuerza Joven, sigui ara un demòcrata de tota la vida que vota el PP o la seva filial Vox. És una suposició quasi empírica. Però li he d’agrair que el seu acudit em posés en alerta i que em preparés per a moltes altres situacions de catalanofòbia que m’he trobat al llarg de la meva vida i que em fan pensar què seria d’Espanya sense l’odi als catalans. Em refereixo a la construcció de la identitat espanyola.
Si no ho hagués viscut en les meves carns, no escriuria aquest article. Ho vaig viure quan es varen atorgar els Jocs Olímpics a Barcelona, perquè és mentida que l’anunci fes trempar les Espanyes; ho vaig viure durant l’aprovació de l’Estatut com a ciutadà, en aquells anys, de Madrid; i ho vaig malviure durant el procés, període en el qual la catalanofòbia va tenir barra lliure.
Aquests grans episodis d’odi indissimulat s’han alternat amb d’altres més quotidians protagonitzats per exemplars com Alfonso Guerra, el califa de Sevilla, i part del seu staff de barons socialistes, o per polítics desfasats com Aznar, i més novells com Ayuso. Les eleccions són un pou sense fons per llançar exabruptes que tinguin els catalans com a font d’inspiració. A manca de propostes, les tribulacions dels catalans enriqueixen qualsevol discurs mitiner que vulgui despertar passions entre els concurrents.
Això de la catalanofòbia em molestava i parlo en passat, perquè ara m'és ben bé igual. I em fa trempar quan intenten demostrar que ells estimen els catalans perquè, com diu Rajoy, “hacen cosas”. És cert. Fem coses i algunes de lamentables, com tots els pobles, i, per cert, és ridícul voler demostrar que un no és catalanòfob perquè la teva dona es digui Montserrat, t’agradi Serrat, esmorzis “pantumaca” i, sobretot, siguis un gran lector de Josep Pla. L’odi als catalans és històric i les nacions neixen, creixen i maduren la seva identitat negant la d’altres pobles. Com deia Quevedo: “En tanto que quedase un catalán, hemos de tener enemigo y guerra”.
Cada cop que sento un exabrupte catalanòfob, torno amb l’esperit d’un negre al Clermont de 1979. No és que a França hagin tractat als catalans gaire millor, però Ferré, Montand, Hardy, Aznavour, Reggiani, Moustaki, Bécaud, Barbara, Gréco, i sobretot, Brassens i Brel, em feien sentir lliure i protegit de bèsties com aquella val·lisoletana.