És la catalanofòbia, estúpid!

No sóc del Barça. Sóc del Sabadell i prou, de tota la vida. I ser del Sabadell vol dir no tenir cap simpatia especial pel Barça, sobretot per les males passades que li havia fet els anys daurats i llunyans de quan el club era a Primera Divisió. Però també vol dir no ser anticulé per sistema ni ser de l’Espanyol ni ser del Madrid. No conec Joan Laporta, més enllà del contacte superficial i fugisser de l’època que va ser diputat al Parlament. Em cau especialment malament Dani Olmo, no per ser de Terrassa, sinó per les declaracions que un dia va fer dient que en l’equip que no jugaria mai de la vida seria el Sabadell, i això que el seu pare, Miquel Olmo, n’havia estat entrenador. M’agrada Pau Víctor, format al futbol base no del Barça, sinó del Sabadell i del Girona, i celebraré que pugui triomfar en un dels millors equips del món.

Dit això, em fa molt l’efecte que darrere l’afer de la cancel·lació de les llicències dels dos jugadors per part de LaLiga, avalada per la Real Federación Española de Futbol (RFEF), per impedir que poguessin continuar jugant en el club amb què tenien contracte, amb l’excusa que aquest incomplia les regles del fair play financer, i la polèmica que se n’ha derivat, hi ha una campanya orquestrada per fer mal al Barça i desprestigiar-lo, una maniobra preparada per carregar-se Joan Laporta, una conxorxa muntada per fer caure un dels últims bastions que encara no ha sucumbit a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Perquè cal no oblidar què representa el Barça per a Catalunya, que Joan Laporta és independentista i que la imatge que el Barça exporta al món és la catalana —no l’espanyola— i la de catalanitat. És normal, doncs, que darrere la nova campanya de persecució sistemàtica i implacable —que no és la primera ni serà l’última— hi hagi hagut figures de l’espanyolisme més ranci al món del futbol, representades pel president de LaLiga, Javier Tebas, el president de la RFEF, Rafael Louzán, o, movent els fils com sempre, el president del Reial Madrid, Florentino Pérez. Si de desestabilitzar es tracta, com és el cas, són els personatges més adequats per fer la feina.

El que no n’és gens, de normal, és que a tota aquesta colla li hagin fet costat els cinquanta mil grups, grupets i grupuscles d’oposició que hi ha a can Barça i determinats sectors polítics i econòmics i certs mitjans de comunicació catalans que la hi tenen votada, a Joan Laporta, precisament per ser independentista, però sobretot perquè mai, ni abans ni ara, no s’ha deixat dominar per ningú ni, per descomptat, per ells i els lobbies, sovint amb interessos obscurs, que els mouen. Si no és que tots plegats representen exactament el mateix i resulta que els companys catalans de viatge no són més que les corretges de transmissió del poder espanyol establert a Catalunya, com ho demostra que cap d’ells no s’ha preocupat de posar la càrrega de la prova on tocava —els que hi entenen asseguren que tant LaLiga com la RFEF han procedit il·legalment, fins i tot prevaricat, en aplicar expressament malament el reglament de la mateixa RFEF— i el serial tan sols els ha interessat, independentment de com acabés, per posar el dit a l’ull a l’actual president del Barça.

Només cal veure com s’han agafat que finalment el Consejo Superior de Deportes (CSD), l’organisme públic encarregat de vetllar per la bona marxa de l’activitat esportiva a l’estat espanyol, hagi permès la tramitació de les fitxes de tots dos jugadors, encara que només sigui de manera cautelar i, per tant, provisional, perquè puguin tornar a jugar amb normalitat. Aquesta sí que és una manera de fer un servei ben galdós al prestigi de l’entitat. Una decisió, la del CSD, que alguns han vist com una conxorxa política teledirigida per Pedro Sánchez per tenir content Carles Puigdemont (sic). Tot sigui per no baixar del burro i mantenir encesa la flama de la polèmica, perquè el que no faran mai aquestes feristeles és reconèixer que l’han espifiada i acceptar que han perdut la batalla.

El Futbol Club Barcelona sap molt bé què vol dir que el persegueixin, per ser català, però especialment per fer-ne bandera

Una altra cosa és que la reacció del president del Barça en conèixer la notícia, amb una botifarra i potser alguna paraula pujada de to —que la RFEF aprofitarà per continuar amb l’acoso y derribo i mirar d’inhabilitar-lo, mentre que LaLiga s’ha afanyat a portar la resolució del CSD als tribunals—, no hagi estat la més apropiada de cara a la galeria, però és humanament comprensible per l’assetjament a què ha estat i està sotmès. Durant el primer mandat, del 2003 al 2010, ja va ser objecte de la mateixa persecució, però que el d’aquell període fos el millor Barça de tota la història va frenar qualsevol intent d’embolicar la troca més del compte. I ara encara no li perdonen que vagi assolir aquell èxit i estan disposats a fer el que sigui perquè no el pugui repetir. La realitat, en tot cas, és diferent i de moment no fa l’efecte que Joan Laporta estigui en condicions de reeditar la proesa d’aleshores, tot i que ja es veurà.

I és que si bé quan va tornar a agafar les regnes del club el 2021 es va trobar un forat econòmic tan gros que ha llastat tota la seva actuació i que és la causa dels maldecaps que cada dos per tres li provoca LaLiga, ara sembla que ha aconseguit quadrar el seu fair play financer i ha pogut accedir així a l’anomenada regla 1:1, en virtut de la qual el club, després de molts anys de no poder-ho fer, pot invertir per fi en fitxatges la mateixa quantitat de diners que ingressi o que estalviï. Des del punt de vista esportiu, a més, el retorn a les essències de La Masia que un entrenador de fora —Hansi Flick— ha sabut interpretar correctament, mentre que altres de la casa —Xavi Hernández— no se n’havien sortit, és motiu d’esperança, com s’ha pogut comprovar amb la Supercopa d’Espanya que li ha guanyat al Reial Madrid, i de quina manera, amb una maneta. A diferència de la temporada passada, en què no va aconseguir ni un sol títol, en aquesta té opcions en totes les competicions en què participa. Però si, malgrat tot això, la conclusió fos que a Espanya no volen el Barça, cap problema, perquè la resta de lligues d’Europa, començant per la Premier anglesa, es barallarien per tenir-l’hi.

També és veritat que el tracte que reben els equips grans i els equips modestos és diferent. Ningú no dubta que si el mateix li hagués succeït a un club sense gaire anomenada d’una divisió inferior, aquest hauria begut oli. Ara bé, que tampoc ningú no aprofiti el cas per pretendre donar segons quines lliçons, perquè si algú sap realment com funciona la cosa és precisament els que som del Sabadell de tota la vida. El Centre d’Esports Sabadell va ser el primer equip que van fer baixar, el 1993, pels impagaments i els deutes acumulats, i quan dos anys més tard, el 1995, altres es van trobar en la mateixa situació —Sevilla i Celta— van ser, curiosament, perdonats. I d’aquí ve que la Segona Divisió acabés tenint 22 equips i no 20, perquè les autoritats esportives responsables primer els van fer baixar, però després se’n van desdir a causa de la pressió rebuda.

El temps jutjarà la gestió de Joan Laporta, com ho ha fet i ho farà amb la resta de presidents del club. Ara com ara, però, el que hi ha és un intent clar de desestabilitzar el Barça, amb còmplices allà i aquí. El Futbol Club Barcelona sap molt bé què vol dir que el persegueixin, per ser català, però especialment per fer-ne bandera. I la resta d’equips catalans igual. Perquè no es tracta de futbol. No és l’esport. Parafrasejant l’eslògan que, a propòsit de l’economia, amb tant d’encert el 1992 es va inventar el cap de campanya de Bill Clinton, James Carville, i que va valer tota una presidència dels Estats Units, ni tan sols no és la política, és la catalanofòbia, estúpid!