En les últimes setmanes, diversos presidents autonòmics i dirigents estatals han anat sortint en tromba contra el no explicat, el no redactat, el no negociat, el no votat, el no aprovat i el no aplicat nou sistema de finançament territorial que, teòricament, ha d’incloure un tractament singular per a Catalunya. És igual que el més calent sigui a l’aigüera de la Moncloa, el relat amb filtre catalanòfob ha començat. La majoria d’aquestes queixes han vingut de barons del PP; entre altres coses perquè ara aquest partit governa en 11 autonomies, 12 si s’hi suma el pacte amb Coalició Canària a les Canàries i 14 afegint-hi Ceuta i Melilla. Els socialistes governen a Castella-la Manxa, Astúries, Catalunya i falquen el PNB al País Basc.

El relat amb filtre catalanòfob ha començat, però no és una exclusiva del PP" 

Amb aquesta desproporció, és normal que —per simple aritmètica— hi hagi més veus provinents del PP que carreguin contra els plans del govern espanyol de tocar el sistema que regula les seves finances. Però que la majoria dels retrets contra Catalunya hagin vingut del PP no vol dir que els populars en tinguin l’exclusiva. Aquest divendres, el president asturià, el socialista Adrián Barbón, va mostrar la seva aversió al fet que Catalunya surti del règim comú, és a dir, que tingui un tracte diferenciat. Però és que el principal abanderat contra aquesta hipotètica reforma també és del PSOE: concretament el president castellà-manxec, Emiliano García-Page, que després de carregar amb duresa contra l’amnistia, ara s’ha centrat en la qüestió econòmica. I més recentment, el seu predecessor en el càrrec, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va confessar que si s’apliqués una mena de concert econòmic (la paraula no surt en cap document), Extremadura perdria 2.000 milions d’euros anuals mentre Catalunya en percebria 30.000 milions d’extres. No sé si sense voler-ho Ibarra va confessar en quant està actualment el dèficit fiscal que pateixen els catalans (AKA espoli) però seria una xifra perfectament factible atesa la línia constant i tossuda dels últims 30 anys.

La simple publicació de les balances és una batalla; la seva revisió, una gesta bíblica per infreqüent, mastodòntica i sobrenatural"

De fet, fins i tot la simple publicació de les balances fiscals (la diferència entre allò que paguen en impostos els ciutadans d’un territori i el què aquest territori rep a canvi en serveis i inversions) és ja una batalla. És evident que es tracta d’una qüestió estrictament de voluntat política perquè amb una Agència Tributària capaç de fer simultàniament milions d’esborranys personalitzats i mil·limètrics, la capacitat tècnica queda prou demostrada. Si simplement mostrar els números és com arrencar un queixal a l’Estat, la seva revisió es presenta com una gesta bíblica, per infreqüent, mastodòntica i sobrenatural. Sense anar més lluny, la ministra Maria Jesús Montero ha refredat el pacte amb ERC i en lloc d’incloure tots els impostos en aquest traspàs, la vicepresidenta ho limita a només l’IRPF. És, doncs, una qüestió merament política però, sobretot, de cultura política. I aquí és d’on plora la criatura. Tal com va escriure David González fa un any en aquest diari, Espanya deu ser dels pocs Estats del món en què sembla que s’hagi de repensar cada vegada que necessita uns vots o uns altres per la investidura del president de torn. Diu David González: “La inseguretat històrica d’Espanya com a projecte nacional porta les seves elits i dirigents a qüestionar tot el seu ésser gairebé cada vegada que s'ha d’iniciar un nou cicle polític o simplement investir un nou president de govern.” I això, a més de la conseqüent sensació de provisionalitat, comporta aquesta malfiança, quan no menysteniment o odi cap a les nacionalitats que, teòricament, configuren aquest meravellós Estat tan plurinacional.

L'actual sistema de finançament porta 10 anys caducat, dels quals 6 sota la presidència de Pedro Sánchez"

M’explico millor: L’actual sistema de finançament fa 10 anys que està caducat. D’aquests 10 anys, 6 han estat sota la presidència de Pedro Sánchez. El PSOE, per tant, ni que sigui per descuit, mandra, passivitat o directament bloqueig volgut, és tant o més responsable que el PP en aquesta paràlisi. Només ara, que per mantenir-se a la Moncloa el PSOE ha necessitat els vots d’ERC i de Junts, s’han posat a mirar-s’ho. Igual que poder parlar el català al Congrés (i el basc, i el gallec) o demanar l'oficialitat del català a Europa. O en el seu dia el traspàs dels Mossos i la marxa de la Guàrdia Civil. O que les administracions autonòmiques puguin tenir oficines comercials a l’estranger per captar inversions al seu territori. Tot això (la llista podria ser molt més llarga) no és fruit d’una creença interna dels dos grans partits estatals per configurar una Espanya federal modèlica. Tot això no és per una voluntat real de pensar en un repartiment just entre riquesa generada i riquesa rebuda en un estat divers. Tot això no és per un sentiment profund de creença en una Espanya plurinacional que veu el català com un patrimoni a preservar i no com una nosa o una amenaça a abandonar o extingir. El president espanyol, el que sigui, no es lleva cada matí pensant en com de mal finançada està Catalunya ni se’n va a dormir capficat per trobar-ne la solució.

Espanya és un Estat que s'ha gastat 57.200 milions d'euros en alta velocitat, dels quals zero per unir la segona i la tercera ciutats més poblades"

Espanya és un país en què ningú s’ha qüestionat per què la Dirección General de Marina Mercante està al carrer Ruiz de Alarcón de Madrid, a 619 quilòmetres del port més important que té l’Estat, el de Barcelona. Espanya és un país en què dels 57.200 milions d’euros invertits en alta velocitat, se n’han destinat exactament zero en unir la segona i la tercera ciutat més poblada d’aquest Estat, Barcelona i València. Quan el reprovat ministre Óscar Puente diu que “avui es viatja a Espanya en alta velocitat a llocs on fa cinc anys es trigava el doble, com Galícia i Astúries”, aquest “es viatja” es refereix a Madrid. No li cal ni posar el subjecte a la frase: es viatja = des de Madrid, el centre de l’Univers des d’on es dibuixa, planifica i executa la xarxa d’alta velocitat. Aquesta concepció de l’Estat és fèrria i es manté inalterable; a excepció de quan, per mantenir-se al poder, el PP o el PSOE de torn necessiten els set, deu, dotze o catorze diputats de la CiU, ERC o Junts de torn.

Els papers entre salvadors i venedors de la pàtria es bescanvien; el 2018 el Pedro Sánchez cap de la oposició deia que el sobiranisme és insolidari"

Llavors, en una mena de transformació similar a la de l’Increïble Hulk amb la Massa, però a la inversa, al PP i al PSOE li agafen uns atacs de generositat territorial i sensibilitat federal tan interessats com poc creïbles. I l’obsessió per ser a la Moncloa els porta a oferir avenços polítics més a tall de subhasta que de sensatesa estatal. En unes ocasions és el PSOE qui ofereix i el PP el que brama contra el que s'ofereix. En altres ocasions els papers es bescanvien i uns són salvadors de la pàtria i els altres els que la venen. De fet, l'actual president espanyol, Pedro Sánchez, quan era cap de l'oposició, el març del 2018 va fer servir la paraula "insolidari" per referir-se al sobiranisme. Per una banda, doncs, hi ha una manca de cultura política plurinacional. De l’altra, la sensació que amb Catalunya no s’hi col·labora sinó que se cedeix davant les seves cícliques i inesgotables pretensions. I de la barreja de les dues coses en surt la sèrie “Catalunya” en què els catalans (tots) queden com uns vampirs que intenten esprémer les entranyes de l’Estat. Benvinguts a la nova temporada.