Fa quinze dies vaig pronosticar en aquest mateix diari que la campanya catalana serviria per resoldre la pregunta “Puigdemont o PSOE?”. Ahir el president del govern espanyol va baixar a l’arena per concretar-ho en un Puigdemont o Sánchez. De qui ha creat el seu relat polític a partir d’un manual de resistència, costa de creure que per la pressió que està rebent a nivell familiar ho deixi. Si ho fa, serà una constatació més que l’estat espanyol se sustenta sobre una base franquista. Una base franquista que no tolera cap idea que no sigui la unitat, la uniformitat i la interpretació restrictiva de la Constitució. I que fomenta per terra mar i aire, és a dir, políticament, judicial i mediàtica la destrucció de l’adversari. Pedro Sánchez és un dels signants de l’aplicació de l’article 155 contra l’autonomia de Catalunya, és un gran divulgador del discurs de divisió social a Catalunya i ha manifestat que volia portar Puigdemont a la presó, no ens despistem. Però per necessitat electoral del seu “fer de la necessitat virtut” n’ha sortit declarat enemic número u de l’estat franquista. I sí, volen destruir-lo. El moviment d’ahir posa en risc l’anàlisi en clau catalana de les eleccions al Parlament.
En clau catalana, si Sánchez plega, si veu que no se’n sortirà i troba en l’atac a la seva dona una bona excusa per retirar-se, a Catalunya el que li convé és reforçar qui sí que ha plantat cara a l’Estat, no qui s’ha rendit. Aquest primer escenari, per ara, sembla que és el que té menys possibilitats de complir-se. Per tant, val la pena analitzar el segon, que també posa en risc l’anàlisi en clau catalana de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 12 de maig.
Puigdemont ha esdevingut l’únic rival capaç d’evitar que els socialistes guanyin aquestes eleccions
Per salvar la seva investidura, Pedro Sánchez va canviar tot el seu discurs respecte al dret a decidir del poble de Catalunya i de la repressió que l’estat espanyol està infligint al moviment independentista. Això li ha generat desgast. A nivell de votants i a nivell intern. També a nivell social, mediàtic i de les estructures de l’Estat. Per això, ell necessita poder justificar tot aquest camí amb una victòria electoral a Catalunya que li permeti dir que el procés s’ha acabat. Va poder resistir un mal resultat a les eleccions gallegues, sense un gran resultat ha millorat una mica les posicions al País Basc i quan tot anava sobre el previst, algunes alarmes demoscòpiques s’han encès a Catalunya: l’efecte Illa no va. Illa, a qui durant mesos tots els cercles de poder de Madrid i de Barcelona han donat per fet que seria el pròxim president de la Generalitat, ha vist com la candidatura del president Puigdemont afectava les seves opcions electorals. A aquest fet, que no sabem si és molt o poc, se li ha sumat que ha hagut de passar la setmana de l’inici de campanya compareixent a Congrés i Senat sobre un possible assumpte de corrupció al Ministeri de Sanitat de quan ell n’era ministre.
Superant ERC a totes les enquestes, el president Puigdemont ha esdevingut l’únic rival capaç d’evitar que els socialistes guanyin aquestes eleccions. Per Sánchez, només hi ha una cosa pitjor que no guanyar, és que guanyi el president Puigdemont. Vist que mai no fa cap moviment que no es basi en un gran estudi del que diuen les enquestes i en una gran dosi de tàctica, som al cap del carrer. O realment entra en campanya per guanyar el que Illa sembla que perd o es retira abans d’una gran derrota. De moment ha aconseguit que la campanya catalana comenci pendent del que passarà dilluns a Madrid. Veurem si els catalans entenen que és de vital importància votar en clau catalana, pensant en qui pot defensar millor els interessos de Catalunya.