Els catalans no tenen fills

Any nou, polèmiques antigues. El primer català de l’any és la fita en què el debat sobre immigració a Catalunya arriba al seu clímax i, sovint, s’hi barreja el debat sobre natalitat —sobre la baixa natalitat, concretament— sense aclarir en quins moments l’alta immigració i la baixa natalitat convergeixen en un mateix resultat i en quins no. Com que el debat al voltant del primer català de l’any és un episodi en què, per motius evidents, les posicions més reaccionàries tenen molta veu, el focus acaba posat sobre el vessant migratori de la demografia. Tot el que orbita la natalitat queda sentenciat en una sola consigna: els catalans no tenen fills. Sota aquesta consigna, que se sol enfrontar com un problema consubstancial d’algun altre, rau el desllorigador que atorga als catalans més o menys possibilitats de planificar la nostra vida a llarg termini que a la gent d’altres racons del món.

En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills

Hi ha catalans que volen tenir fills i no poden. L’Alícia Adserà, economista per la Universitat de Barcelona i doctora per la Universitat de Boston, explicava fa un parell d’anys que “tenim un capital humà molt preparat, una inversió feta, molts anys potencials de vida laboral al davant i, alhora, dones tenint menys fills que no voldrien”. Segons dades de l’Idescat, entre un 20% i un 30% de dones a Catalunya no tindran fills, malgrat que unes quantes en volen tenir. A Changing fertility rates in developed countries. The impact of labor market institutions, Adserà apunta que als llocs on la taxa d’atur és baixa i l’entrada i sortida del mercat laboral és més fàcil i menys costosa, la taxa de fecunditat ronda els 2,1 fills per dona en edat fèrtil —la taxa de substitució poblacional—. D’aquest paradigma en són exemple els EUA, on les dones poden sortir del mercat laboral per a tenir fills amb moltes possibilitats de reincorporar-s’hi, o els estats del nord d’Europa, en què els permisos i la seguretat laboral alleugereixen els costos de la maternitat. Als estats del sud d’Europa, on les taxes d’atur són més elevades i el mercat laboral més rígid, la taxa de fecunditat és molt baixa. Així passa a Catalunya. En són afectats especialment els joves entre els 20 i els 29 anys. El resultat és que les dones perden la feina i surten del mercat laboral, o han de fer malabars amb la seva vida per continuar cobrant.

Traspassar el debat demogràfic a la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l'úter i bandejar altres factors

Per a les dones catalanes en edat fèrtil, el panorama pinta malament. En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills. Tot no pot ser. Si vols ser mare, el mercat laboral t’ho posa difícil. Si vols ser mare jove, el mercat laboral t’ho dificulta encara més. En aquesta no-elecció o elecció del tot condicionada hi ha, a més a més, el cas de les mares que deixen la feina més mesos que els compresos al permís de maternitat per gaudir de més temps amb els fills en el període inicial de les seves vides. Moltes vegades això suposa viure d’un sol sou i també tenir estalvis, cosa que no és l’habitual en la franja d’edat més castigada per les condicions del mercat laboral a Catalunya.

Els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia

Sembla que això només preocupa quan el primer català de l’any és fill d’immigrants, però prendre en aquestes condicions la decisió que serà el pla a llarg termini més important de la teva vida afecta cada dia i afecta moltes vides. Sovint, traspassar el debat demogràfic a un debat sobre la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l'úter i bandejar altres factors que hi intervenen. O ho seria si el motiu pel qual els catalans tenen pocs fills fos la voluntat de les dones de no tenir-los. Però els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia. Per això “a Catalunya els pares estrangers no tenen gaires més fills que els autòctons”, com explica l’Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics. Això no vol dir que, des d’una perspectiva menys materialista, no hi hagi un context cultural que desincentiva tenir fills.

Abans era antisistema no tenir fills. Avui és antisistema tenir-ne o fer mans i mànigues per a tenir-los jove i tenir-ne més d’un o dos

En condicions econòmiques poc favorables, de vegades sembla que l’economia és l’únic factor decisiu en tenir fills. Però també hi ha catalans que, d’entrada, no en volen tenir, o que en tenen prou amb el context econòmic per justificar la decisió, malgrat que les classes més baixes encara són les que tenen més fills al país. Sovint tinc la sensació que a Catalunya anem curts de marc moral quan es tracta de parlar de què hi ha rere la decisió de no tenir-ne. Però no només això: sovint es tracta els que no han volgut tenir fills i tenen més de, posem-hi, quaranta anys, com qui fa una aposta antisistema. Pot ser-ho en termes generacionals —comparant actors d’una mateixa generació, vull dir— però les dades mostren que, mentre que la dificultat a batre per decidir no tenir-ne és un barem subjectiu com la pressió social, la dificultat a batre per a tenir-ne són factors objectius. Algú que avui té quaranta anys podia qüestionar ideològicament el model familiar de les generacions anteriors decidint no procrear. Però si abans era antisistema no tenir fills, avui és antisistema tenir-ne o, com a mínim, fer mans i mànigues —si les has de fer i no ets la María Pombo— per a tenir-los jove, tenir-ne més d’un o dos i tenir-los amb una planificació prèvia.

Un fill no hauria d’entendre’s com un balanç entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, saps que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho

Si fem servir l’economia com a valor absolut a la balança de la procreació, avui a Catalunya és més fàcil no procrear. Si entenem que l’economia no és l’únic valor de la balança i que també hi pesa un context cultural, sobretot entre les generacions més joves, el coixí argumental per a explicar les bondats de tenir un fill —o tants com es vulguin— essent jove i amb un paisatge econòmic en contra és cada vegada més prim. Un fill són moltes renúncies, i sovint no tenim artefactes lògics per a explicar per què algú hauria d’acceptar-les, o per què tenir fills no hauria d’entendre’s com un compte de resultats entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, t’adones que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho. Si del percentatge de catalans que no tindran fills i haurien preferit tenir-ne, n’hi ha algun que pren la decisió sobre un esquema de guanys vitals —un argument parcial— serà just poder aportar a la jugada alguna cosa que no siguin altres arguments parcials per a poder decidir lliurement.