El català de primera, d’entrada, és algú que no pateix pel futur de la seva llengua. Tingui els cognoms que tingui, en cap moment la seva llengua d’origen no ha estat amenaçada com ho ha estat i està la meva. La pot fer servir amb normalitat a la televisió, a la premsa, al bar, a les xarxes, a l’hospital o a la discoteca. Tinc enveja d’aquests catalans de primera, que tenen el 99% de les sentències judicials escrites en la seva llengua i que no han de fer filigranes per esgarrapar petits avenços i demanar perdó per proposar-los. Ells tenen, a més, el privilegi de compartir la seva llengua amb milions de persones a tots els continents. I un Estat que la protegeix, i cap Estat que hi vagi en contra. I, pel que fa al govern autonòmic, l’avantatge de poder reclamar-li tots els drets de llengua cooficial. En tots els àmbits. També a l’escola. Ells són la llengua del cinema (fins i tot el subvencionat pel govern català), dels best-sellers i dels premis milionaris, de YouTube, de TikTok i de l’hora del pati. Me n’alegro molt per ells, sincerament. Amb enveja. 

Si jo fos un català de primera, podria limitar-me a votar dretes o esquerres i a fer discursos sobre Palestina o sobre el sindicat de llogateres. Com que tinc la mania de voler una cosa tan malèvola com la independència, i d’associar-la a progrés (sí: a progrés), i de defensar que el tema s’abordi democràticament, soc sospitós d’entrada. Burgès per definició, supremacista per defecte i potencial terrorista de sortida. A mi se’m busquen paperetes sota el llit, se’m fa dormir en una escola i se’m pega per defensar urnes. També se’m pot castigar aleatòriament, sigui per desobediència, per sedició, per rebel·lió, per traïció, per malversació o per adulteri, si cal. Del meu compte fantasma a Suïssa, no cal ni que en parlem. Se’m pot espiar el mòbil en qualsevol moment i se’m pot inhabilitar fins que convingui o fins que guanyin els catalans de primera, els que de debò governen "per a tothom". A mi només se’m dona l’alternativa d’acatar, girar full, demanar perdó i parlar de temes més "convivencials". Debatre sobre els temes que imposa Sílvia Orriols al Parlament, en canvi, no "divideix la societat". Del que es tracta és d’assegurar-se que mai més no hi torni. Pel meu bé, és clar. Perquè no em faci més mal a mi mateix.

Els que tenim la mala sort de no tenir cap cognom castellà i, per tant, una barqueta a Cadaqués, hem d’entendre que és del tot impossible que hàgim patit cap discriminació 

Amb un carnet de bon català, jo estaria més còmode amb les lleis que ens hem donat entre tots. M’aixecaria amb l’himne correcte, votaria amb plaer tot el que digués Pedro Sánchez i quan volgués Pedro Sánchez, em sentiria protegit quan passés per davant d’un policia o un militar, tindria representació directa als organismes internacionals i als Jocs Olímpics, i el meu rei —encara que jo fos republicà— poc o molt em representaria. La meva Diada nacional no commemoraria cap derrota, sinó la conquesta del Nou Món. El meu DNI no diria cap mentida podrida, i a més sabria que la Constitució és immodificable sense el vistiplau dels que són com jo. Rebria la mateixa discriminació que un català de segona en finançament, en infraestructures, en serveis o en qualitat democràtica, però com a mínim tindria tots els avantatges de la normalitat. De ser normal. 

Alguna raó deuen tenir, els catalans de primera, per parlar de "ferides encara obertes". Segur. Fins i tot en un país on han pogut progressar, on s’ha fet una bona aposta per la convivència i on se’ls va convidar fins i tot a dir-hi la seva (pacíficament) sobre si calia continuar dins d’Espanya. Els que tenim la mala sort de no tenir cap cognom castellà i, per tant, una barqueta a Cadaqués i accés directe a les empreses de l’Ibex, hem d’entendre que és del tot impossible que hàgim patit cap discriminació. O cap exili. No, nosaltres no, i els nostres avantpassats encara menys. No mereix, la nostra causa, cap discurs als Gaudí (cap ni un, que el silenci va ser del tot general). Nosaltres som insolidaris, capriciosos, essencialistes, divisors i amargats. Per això entenc perfectament que hi hagi qui vulgui desmarcar-se’n. Deixar clara la diferència. Només els dic que no han de patir, que ja ha quedat prou clar. Missatge més que rebut.