La consellera Sílvia Paneque ja ho ha dit uns quants cops, i, per tant, no deu ser un error ni un comentari banal. Diu que Catalunya és un país que “aviat” tindrà 10 milions d’habitants. La titular del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica afirma que el nostre país es va dissenyar i pensar per a 6 milions de persones, però ja en som més de 8 i arribarem a 10. Segons el seu parer, per això cal preparar-se per a una “tercera transformació” a tots els nivells, especialment a nivell habitacional i de mobilitat, que són els seus àmbits competencials. Només cal veure quina és la situació dels nostres trens i les nostres carreteres per copsar el col·lapse de les infraestructures. També el sistema sanitari públic està al caire del col·lapse, com també ho està la seguretat pública, amb un número de Mossos d’Esquadra clarament insuficient per a un país amb una criminalitat creixent en violència. L’escola tampoc no funciona, com tampoc no funciona la immersió lingüística. Amb la població sotmesa als impostos més elevats de l’Estat, els serveis públics d’aquest país de 8 milions d’usuaris ja no donen més de si, i no milloraran substancialment en el futur.

A nivell habitacional, la situació és especialment dantesca; el Govern de Catalunya anuncia la construcció de 50.000 habitatges de protecció oficial fins al 2030, però alhora preveu que arribaran dos milions de persones “aviat”. Tenint en compte que la construcció de capital privat també està molt limitada per les regulacions i les limitacions públiques (es van començar a construir només 15.000 habitatges el 2023), és evident que els dos milions de nouvinguts només podran trobar un lloc on viure si s’amunteguen en pisos compartits. Mentrestant, el preu dels pisos continuarà enfilant-se fins a límits prohibitius per a les famílies i les classes mitjanes. En relació amb el lloguer, no cal patir: en pocs anys, el mercat de lloguer haurà desaparegut gairebé del tot per les interferències constants dels poders públics i la inseguretat davant els impagaments, de manera que trobar un pis de lloguer a Barcelona o a les grans ciutats serà com trobar una agulla en un paller. Serà la tempesta habitacional perfecta i s’ha advertit reiteradament que anem cap a aquest escenari.

Jo vull deixar un país reconeixible a les meves filles, de la mateixa manera que vaig rebre un país dels meus avis i dels meus pares, que jo, i ells, podíem reconèixer

Jo no vull que el meu país tingui 10 milions d’habitants. Catalunya només té 32.000 quilòmetres quadrats i, per tant, amb aquesta població la densitat seria de 312 habitants per quilòmetre quadrat. Això, a nivell global, és una xifra molt alta i ens situa entre els països més densament poblats del món. Per exemple, ens acosta a la densitat del Pakistan (326 habitants per quilòmetre quadrat). Només hi ha dos països europeus amb més densitat: Bèlgica i els Països Baixos. Per fer una comparació, Eslovènia té una densitat de 105 persones per quilòmetre quadrat. Jo vull un país sostenible ambientalment, econòmicament i socialment. No hem après res de la sequera? Catalunya no pot assumir un 25% de població addicional sense que entrem en una crisi lingüística, social, ambiental, energètica i habitacional greu. A més, si arribem als 10 milions ens hi quedarem, o direm que “aviat” arribarem als 12 milions? Quin és el límit? No cal que ens repeteixin més la cantarella de qui ens pagarà les pensions, perquè de solucions n’hi ha unes quantes, començant per una adaptació de la “motxilla austríaca”.

Però encara hi ha més derivades negatives. Fa anys que el creixement natural de la població autòctona és negatiu, i per tant aquest increment anunciat de població es farà exclusivament en base a la població nouvinguda. Amb una llengua pròpia en perill i minoritzada és evident que l’impacte sobre el català serà negatiu. Qui digui el contrari està mentint o és un il·lús. Es pot assumir i integrar la immigració? Naturalment, Catalunya sempre ho ha fet; ara bé, amb un flux constant tan elevat i sense un Estat a favor, és del tot impossible. Això suposarà una major compartimentació social, una major manca de sentit de grup i, per tant, un major individualisme i la fractura —més o menys gran— de la cohesió social. Molt bona part de la població de Catalunya perdrà identitat i sentiment de pertinença, i per a molta gent no tindrà gens d'importància el lloc on viu. Podran viure a Barcelona com ho podrien fer a qualsevol altra ciutat del món. El nostre estil de vida, la nostra memòria col·lectiva, els nostres valors nacionals i la nostra manera d’entendre el món es desdibuixaran. Jo vull deixar un país reconeixible a les meves filles, de la mateixa manera que vaig rebre un país dels meus avis i dels meus pares, que jo, i ells, podíem reconèixer. La Catalunya dels 10 milions és un objectiu a aturar, a impedir, pel bé dels 8 milions de persones que ara som aquí. No en sobra cap, però no hi cap més gent. I es pot aturar, o frenar, amb una sèrie de polítiques concretes i amb una determinació política que ja explicarem un altre dia.