Fa set anys vaig votar convençut per última vegada i vaig llegir per primer cop que els cicles polítics tenen una durada de set anys, segons Francesc Pujols. En aquell moment, l'any 2017, a Catalunya hi havia dos milions i escaig de persones mobilitzades al carrer i a les urnes a favor d'un país nou, però també 1.800.000 votants que a les eleccions del 21-D van recolzar el bloc format per Ciutadans, el Partit Socialista o el Partit Popular. També feia ben poc que s'havia tancat el canal infantil 3XL, que TV3 havia estrenat l'última gran sèrie d'èxit en català i de producció pròpia, Merlí, o que a la Xina s'havia estrenat una aplicació anomenada TikTok que encara ningú no coneixia a casa nostra. Fa set anys ningú no es preocupava per la castellanització dels joves catalans a les xarxes socials, però, malgrat que l'enquesta d'usos lingüístics deia que només el 36'6% de ciutadans de Catalunya tenia el català  com a llengua d'ús habitual, deu punts per sota de les xifres del 2003. Si de dades parlem, cal dir que fa set anys un 44% dels menors de 35 anys eren propietaris d'un habitatge, el preu del lloguer mitjà a Barcelona era de 845€ i el dèficit fiscal era de 20.770 milions.

En set anys, gairebé la meitat d'aquells dos milions de catalans que vam creure'ns el Primer d'Octubre han decidit no visitar el col·legi electoral o visitar-lo votant en blanc. En set anys molts han deixat de creure que perquè torni el president cal votar al president, potser perquè el món postconvergent no ha donat mostres de tenir clar quin era el rumb a seguir. En set anys Esquerra Republicana sí que semblava saber-ho, però ha ampliat tant la base a banda i banda que finalment ha acabat perdent la base central, malgrat reobrir l'SX3, crear la plataforma 3Cat o ser el primer govern de la història amb una conselleria d'Igualtat i Feminismes. En aquest temps la CUP ha continuat adreçant-se a la gent del carrer com si tothom parlés amb la retòrica marxista d'una assemblea en un casal popular, per això en set anys els joves catalans s'han allunyat de la política i s'han acostumat a mirar youtubers, influencers o tiktokers que no només no parlen català, sinó que quan parlen de política ho fan amb un marc mental espanyol i sovint d'extrema dreta. En set anys, a més, ja només el 32% dels menors de 35 anys són propietaris de casa seva, el preu del lloguer a Barcelona és de 1.150€ i el dèficit fiscal és de 22.000 milions, ja que el conflicte amb Espanya és irresoluble, per això des del 2017 s'han celebrat tres eleccions al Congreso per culpa de Catalunya i no hi ha hagut dia que a Al rojo vivo no hagin dedicat una hora a parlar del nostre país. Tot i això, però, d'aquells 1.800.000 vots unionistes a les eleccions del 2017, la suma de vots del PSC, PP i VOX en les eleccions del 2024 amb prou feines arriba a 1.200.000.

D'aquí a set anys, doncs, és possible que els catalans que no volen trencar amb Espanya continuïn sent menys de dos milions, mentre que no tinc cap dubte que els catalans que somiem un país lliure en continuarem sent més, malgrat que l'any 2024 haguem decidit demostrar-ho fent un vot de càstig. Si d'aquí a set anys volem estar millor que avui, algú hauria de començar a entendre que perdre 800.000 vots és una dada que es llegeix dient la paraula 'abstenció', però que s'ha de pronunciar amb el terme 'fer net', ja que la Catalunya del 2017 no pot seguir segrestant la del 2024. D'aquí a set anys caldrà haver recuperat als milers d'independentistes que hem perdut la confiança en uns lideratges i unes sigles que semblen viure amb el cap posat al passat, més que al futur. D'aquí a set anys Catalunya no haurà hagut només d'avançar en el seu conflicte polític amb l'estat, però, sinó que només podrà vènce'l si abans ha afrontat com cal l'altra amenaça d'una nació sense estat com la nostra: la globalització. D'aquí a set anys, les persones que treballin per un país millor hauran hagut d'aturar l'hemorràgia nacional que patim, la precarització dels serveis essencials com la sanitat i l'ensenyament, l'amenaça lingüística que representa el bilingüisme i, sobretot, la ruïna del model econòmic d'aquest país convertit en un parc temàtic de la turistització, ja que tenir un sou digne avui malgrat haver estudiat no és fàcil, però encara és més greu que tenir un lloguer decent amb aquest sou digne ja s'ha convertit directament en una quimera.

Si en els últims set anys ens sembla que tot ha anat de més a menys, segurament, això és perquè fa set anys ningú no pensava en el país de set anys més tard, per això convindria que ara no cometéssim el mateix error. Mentre la política catalana ha quedat congelada al 2017, el món ha continuat avançant a un ritme el doble de ràpid del que avançava la vida dins el Parlament de la Ciutadella, potser per això les úniques engrunes d'esperança han crescut als marges, que és d'on sempre els catalans hem construït les coses amb creativitat i una capacitat de resiliència innata. Fa set anys, per exemple, no teníem milions d'audicions a Spotify de música en català, no teníem Eva Baltasar sent finalista del Premi Booker i no teníem Alcarràs triomfant als cinemes de tot el món. Fa set anys potser tampoc ningú no recordava que si érem on érem és perquè set anys abans, al 2010, unes consultes populars sobre la independència havien sacsejat la política nacional abans que el Tribunal Constitucional la capgirés del tot, per això sé que l'única manera de viure en una Catalunya integrada al món global però orgullosa del seu passat mil·lenari i la seva cultura universal, d'aquí a set anys, és aconseguint que els que ens han decebut en aquests darrers set anys prenguin consciència que el poble hi és, com hi era el 2010 o el 2017, però que si volem continuar sent-hi el 2031, i ser encara més, calen dues coses: vacunar-nos contra el desànim, però sobretot canviar de pantalla. Per respecte a Francesc Pujols, però sobretot, per amor a aquesta terra que no només és destí de molts somnis, sinó que ha d'aspirar a ser, també, l'origen de tots ells.