Tal dia com avui de l’any 1933, fa 90 anys, a Barcelona, se celebraven els funerals per Francesc Macià i Llussà, 122è president de la Generalitat, que havia mort en l’exercici del seu càrrec dos dies abans (el dia de Nadal, a dos quarts de cinc de la tarda). El president va morir a causa d’una apendicitis, que es va agreujar molt per la seva edat avançada (tenia 74 anys) i pel tabaquisme que arrossegava des de jove. No obstant això, el president Macià havia estat despatxant afers de govern fins a trenta minuts abans de la seva mort. Va passar de la taula del despatx de presidència a una sala de cures pal·liatives que s’havia instal·lat en l’habitació del costat.

Macià havia estat el gran artífex de la restauració de l’autogovern (1931) liquidat a sang i foc dos-cents disset anys abans (1714), pel règim borbònic espanyol. Després del cop d’estat de Primo de Rivera (1923), perpetrat amb el suport de destacades figures de la Lliga Regionalista; es va convertir en la gran esperança del catalanisme republicà. El 1922 va fundar Estat Català, el primer partit independentista de la història contemporània de Catalunya. El 1927 va crear un exèrcit alliberador que, malgrat no aconseguir el seu objectiu militar, va internacionalitzar la causa independentista catalana per primer cop en la història contemporània europea.

Macià havia tornat a Catalunya com un heroi, i la seva figura política seria fonamental en el triomf de la plataforma ERC als comicis municipals del 12 d’abril de 1931, que van precipitar la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República. El 14 d’abril de 1931 Macià proclamava l’Estat català dins de la federació de pobles ibèrics. Aquella proclama seria transformada en la restauració de la Generalitat. Va impulsar la redacció del primer Estatut de la història contemporània catalana (1931), va guanyar les primeres eleccions catalanes (1932) i va constituir el primer Parlament modern de la història de Catalunya.

La prematura i inesperada mort del president Macià va provocar una profunda commoció en la societat catalana de l’època. La premsa de l’època va publicar que, des de primera hora del matí, van arribar a Barcelona dotzenes de milers de persones procedents de tots els punts de Catalunya; i es van sumar al poble de Barcelona que volia rendir l’últim adeu al president. La mateixa premsa va publicar que més d’un milió de persones s’havien reunit als carrers per on havia de passar el seguici fúnebre (entre la catedral i el cementiri de Montjuïc); convertint aquella manifestació de dol en la concentració més nombrosa de la història de Catalunya fins aquell moment.

Poques hores abans s’havia produït un greu incident que explicava fins a quin punt la figura de Macià i el seu projecte polític creava un fort rebuig entre certes capes de la societat. Irurita Almandoz, bisbe de Barcelona i conegut pels seus posicionaments reaccionaris i espanyolistes, s’havia negat a administrar el sagrament de l’extremunció al president en el seu llit de mort. I es negava a oficiar el funeral del president a la catedral. Va haver de ser el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona i màxima autoritat eclesiàstica de Catalunya, el que el cridés a l’ordre i l’obligués a complir amb la seva responsabilitat, com a cap de la diòcesi.