Barcelona, 6 de juliol de 1713. Fa 311 anys. Set dies després de l’evacuació de les darreres tropes de l’aliança internacional austriacista. Catalunya havia restat sola en la guerra contra l’eix borbònic francoespanyol, i els Tres Comuns (la reunió de la Generalitat, el Consell de Cent de Barcelona i el Braç nobiliari o militar) votaven la resistència a ultrança. Aquella decisió obria la que, a les cancelleries borbòniques de París i de Madrid, seria anomenada la Guerra dels Catalans (1713-1714); que, en realitat, era la darrera fase de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Els Tres Comuns es van conjurar per posar tot l’esforç bèl·lic en aquella contesa. Però no ho van fiar tot a les armes; sinó que van obrir i mantenir unes ambicioses negociacions amb les cancelleries dels antics aliats (Londres, la Haia i Viena) que haurien pogut canviar el curs de la història.
Els ambaixadors de Catalunya
La Junta de Guerra de Catalunya, constituïda el dia que els Tres Comuns van votar la resistència a ultrança (6 de juliol de 1713), i que fins a la capitulació de Barcelona (12-13 de setembre de 1714) seria el govern, de facto, del país; va nomenar tres ambaixadors amb plens poders per negociar la reversió parcial o total del Tractat d’Utrecht (abril-juny, 1713) que havia provocat la retirada aliada de Catalunya. Felip de Ferran de Sacirera és enviat a la Haia, llavors la capital dels Països Baixos independents. Francesc de Berardo i Espuny és enviat, momentàniament, a Londres. Fins que l’antic representant català a la capital britànica, Pau Ignasi de Dalmases, pot recuperar la seva missió i Berardo marxa a Viena. Dalmases, Ferran i Berardo serien els protagonistes d’una guerra paral·lela que es va lliurar als despatxos de les cancelleries.
Els Tractats de Partició
La declaració de resistència a ultrança, és a dir la voluntat de mantenir els compromisos adquirits fins i tot en una situació d’inferioritat militar, sempre ha estat envoltada d’una aura mítica. Però aquella declaració, fruit d’una votació que es va resoldre amb 75 vots a favor de la resistència i 45 a favor d’una capitulació honrosa, no era una invitació al martiri. La Junta de Guerra, el govern de facto de Catalunya, conscient que els contendents (tant els aliats austriacistes com l’eix borbònic) havien negociat una pau per l’esgotament dels seus recursos, va traçar una estratègia que s’inspirava en aquells projectes esperançadors anteriors a l’esclat de la guerra que haurien pogut impedir el conflicte (1698 i 1700): els Tractats de Partició; signats, precisament, pels mateixos actors del posterior gran teatre bèl·lic de la Successió hispànica (1701-1715).
L’amenaça
El 1698 totes les cancelleries d’Europa tenien coll avall que el rei hispànic Carles II ni engendraria descendència ni viuria massa més temps. Malgrat la seva joventut (tenia trenta-tres anys) el seu mal estat no aventurava res bo i aquest fet generava una gran inquietud, perquè els candidats que es proposaven a succeir el decrèpit monarca hispànic amenaçaven de trencar l’equilibri europeu assolit mig segle abans (Westfalia, 1648), amb el tractat de pau que posava fi a la llarga i sagnant Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Per aquest motiu, les principals europees del moment (França, Anglaterra, Països Baixos i Àustria) es van reunir a la Haia i va negociar i pactar —aparentment a satisfacció de totes les parts— una solució per evitar el trencament d’aquell equilibri i l’esclat d’un nou conflicte: el Tractat de Partició (11 d’octubre de 1698).
El Tractat de Partició: una solució per evitar el conflicte
En aquell tractat es proposava que Josep Ferran de Baviera, un nen de cinc anys —de la Casa Habsburg— que era net de Margarida d’Àustria, cosina germana del rei hispànic Carles II, obtingués els estats peninsulars hispànics i les colònies hispàniques d’Amèrica. Que Lluís Delfí de França —de la Casa Borbó— (fill primogènit i hereu de Lluís XIV), obtingués els regnes de Nàpols i Sicília (que eren part de l’Imperi català medieval que, al segle XV, Ferran el Catòlic havia aportat a la monarquia hispànica) i, també, el ducat de Toscana (fent valer els drets que li venien per la seva besàvia Mèdici). I que Carles d’Habsburg (el futur candidat dels catalans durant el conflicte successori) obtingués els Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica) amb la missió de consolidar un Estat-tap entre Anglaterra, els Països Baixos independents i França.
Un tractat amb poc recorregut
Aquell tractat —aparentment signat a satisfacció de totes les parts— de seguida va ser qüestionat. El 6 de febrer de 1699, la figura de consens, Josep Ferran de Baviera, exhalava de forma misteriosament sospitosa. Totes les mirades es van girar cap a l’Espía Mayor del Reino, un sinistre personatge al servei de la cancelleria de Madrid. Però també cap a Carles d’Habsburg i cap a Lluís Delfí de França; és a dir, cap a les cancelleries de Viena i de Versalles. Mentre Josep Ferran era viu i no sabia el destí que l’esperava (1698-1699), Viena i Versalles ja imaginaven un escenari sense l’hereu i invertien grans quantitats en la compra de voluntats i en la creació dels seus respectius partits a la cort de Madrid. La mort de Josep Ferran no anunciava la caducitat del tractat, sinó que posava sobre la taula l’exigència de França i d’Àustria a reobrir-lo i a renegociar-lo.
El Segon Tractat de Partició
A principis de l’any 1700, les potències signants del Primer Tractat de Partició es van reunir, de nou i a Londres, per a renegociar el vell acord. Carles d’Habsburg seria el gran beneficiat d’aquella nova tanda de negociacions. Mantenia els drets del Primer Tractat sobre els Països Baixos hispànics —l’actual Bèlgica—. I guanyava la posició que havia ocupat el difunt Josep Ferran: se li reservaven els estats peninsulars hispànics, les colònies hispàniques d’Amèrica i, de propina, l’illa de Sardenya. Tot i això, en aquella nova tanda negociadora el Delfí de França no va perdre ni una engruna. Se li va confirmar la futura possessió sobre la pràctica totalitat de la península italiana (Sicília, Nàpols, Toscana, part de la Ligúria) i, també de propina, una petita balconada sobre la península Ibèrica: la província hispànica de Guipúscoa. Era el 12 de març de 1700.
La guerra: un instrument i no un fracàs de la diplomàcia
L’1 de novembre de 1700 moria Carles II. I el 15 de novembre Lluís XIV se saltava al Delfí i tots els tractats signats i fent valer un testament falsificat a conveniència dels Borbons (el de Carles II), coronava el seu net Felip nou rei de la monarquia hispànica. Aquella provocació, que es va escenificar als salons de Versalles, seria el veritable inici de la Guerra de Successió hispànica. El 9 de juliol de 1701, la guerra diplomàtica es traslladava als camps de batalla de Carpi (prop de Mòdena). Però aquell conflicte, que havia de ser prou sorollós i fugaç, a parts iguals, per asseure —de nou— els contendents en una nova tanda negociadora, es va complicar i allargar per l’entrada de nous i imprevistos actors en escena: el canvi de bàndol de Savoia i de Portugal cap a l’aliança austriacista (1703); i la incorporació de la Corona catalanoaragonesa a la causa de Carles d’Habsburg (1705).
El Tercer Tractat de Partició
Durant el conflicte successori es va produir un gran distanciament entre Lluís XIV i Felip V. El de Versalles va anar perdent —i amb raó— tota la confiança que tenia en el seu net. Després de la Batalla de Torrero, als afores de Saragossa (20 de juliol de 1710), d’on Felip V va fugir disfressat amb la brusa i els enagos d’una molinera, Lluís XIV, totalment decebut, va activar un pla diplomàtic que seria el tercer i darrer intent de partició. Per a Felip V (o fins i tot, per a Felip d’Orleans, nebot del rei francès i cosí segon del rei espanyol), la Corona castellanolleonesa i les colònies hispàniques d’Amèrica. I per a Carles d’Habsburg, la Corona catalanoaragonesa i l’imperi català medieval de la Mediterrània (Nàpols, Sicília i Sardenya).
L’estratègia catalana de 1713
A Utrecht, Carles d’Habsburg renunciava a la corona hispànica i precipitava l’evacuació de les darreres tropes aliades a Catalunya i la declaració catalana de resistència a ultrança. L’estratègia catalana de 1713; i, més concretament, la que va desplegar l’ambaixador Berardo a Viena, consistia a fer valer el Tercer Tractat de Partició amb les limitacions que imposava el nou Tractat d’Utrecht: Carles d’Habsburg passava a ser el sobirà, únicament, de la part de la Corona catalanoaragonesa que resistia, a ultrança, els borbònics: Catalunya i les Mallorques. Fins i tot, Berardo va plantejar al català Vilana-Perles (primer ministre austríac) la possibilitat que Viena lliurés a París els regnes de Nàpols o de Sardenya (que l’Habsburg havia rebut a Utrecht) a canvi que Catalunya quedés, definitivament, separada de la monarquia borbònica espanyola, i passés a formar part l’Imperi austríac.
Què hauria passat si Berardo hagués tingut èxit?
Mai sabrem què hauria passat si Berardo hagués tingut èxit. Però sí que podem especular amb un destí diferent per a Catalunya i les Mallorques. Podem especular que Catalunya i les Mallorques haurien quedat com un territori de l’Imperi austrohongarès. Podem especular que, amb el Risorgimento italià (la unificació, 1849-1861), que va expulsar els Habsburg de la península italiana, Catalunya i les Mallorques bé haurien quedat com un territori austríac totalment desconnectat del nucli imperial, o bé haurien guanyat la independència. I podem especular que, si no s’hagués produït el trencament al segle XIX (coincidint amb aquells moviments romàntics com el Risorgimento), la independència s’hauria produït el 1918, amb la derrota i desfeta austríaca a la I Guerra Mundial (1914-1918) i el posterior Tractat de Versalles (1919).