Tot i que es digui amb la boca petita, Catalunya és el gran tema de les eleccions europees a la circumscripció espanyola. L'alegria socialista per la victòria de Salvador Illa és un reclam electoral contra el PP, però va agafant, a poc a poc, un regust amarg. Pedro Sánchez es troba en una posició immillorable per atraure els votants de Núñez Feijóo i convertir el PSOE en el nou partit Alfa de l'Estat. Però, així i tot, hi ha un neguit indefinible que travessa tots els partits excepte VOX.
El partit d'Abascal es fa un tip de rebre suports internacionals, però tothom sap —o intueix— que és perquè l'extrema dreta espanyola no és ben bé com la resta d'extremes dretes europees. Per més que Iván Redondo associï el perill nazi amb Alternativa per Alemanya, l'únic perill nazi que queda a Europa, si es vol dir així, es troba a Espanya, que és l'únic estat on Hitler va guanyar la guerra. Si la dreta espanyola fos realment europea, Pedro Sánchez faria molts telenotícies que ja seria història, i això suposant que hagués arribat mai a governar.
Tard o d'hora, el conflicte amb Madrid tornarà a sortir de mare, i tant se val si Sánchez reforça el seu poder o si Illa arriba a ser president de la Generalitat amb els vots de VOX i del PP.
Ni Europa ni els Estats Units no es poden permetre que Espanya es desviï del guió geopolític i abracen VOX per controlar-lo i afeblir el PP, mentre confien que el PSOE farà la seva feina a Catalunya. N'hi ha prou de fer memòria i recordar el segle XX (o el segle XIX o el segle XVIII) per saber que els grans daltabaixos de l'ordre europeu tenen tendència a començar a casa nostra. Ara que Occident ha perdut el monopoli de la humanitat, Europa ja no es pot permetre que la península torni a caure en mans del vell africanisme.
El president Aznar es va passar de llest traient la ultradreta de l'armari per espantar els catalans, igual que es va equivocar mirant de penjar a ETA els morts de l'11-M. Madrid no és clar que sigui realment europeista, però Barcelona sí que n'és, sempre ho ha estat. A més, per acabar d'embolicar la troca, Catalunya no havia estat mai tan espanyola i tan independentista a la vegada. Després de donar moltes voltes, el somni hispànic es va materialitzant en el tros de terra que el va crear, però d'una manera que ningú no s'esperava.
El mateix PSC ha respost a ERC que demanar el pacte fiscal és no tocar de peus a terra, però tant Illa com Oriol Junqueras saben que és qüestió de temps que l'espoli espanyol creï un problema als socialistes. Per més que l'Estat intenti colgar la nació catalana amb la immigració, i per més que els partits unionistes s'aprofitin de la persecució de l'independentisme, els pobres no mengen banderes, que diria Gabriel Rufián. Tard o d'hora, el conflicte amb Madrid tornarà a sortir de mare, i tant se val si Sánchez reforça el seu poder o si Illa arriba a ser president de la Generalitat amb els vots de VOX i del PP.
El PSOE mana a Espanya perquè Catalunya necessita comprar temps. Però després de Sánchez no hi ha res. Només els Estats Units, que mira més cap al Marroc que cap a Espanya, i una Europa cada cop més pressionada que ajuda l'esquerra de Madrid perquè la situació no es destaroti, tot i saber que la ciutat europeista és Barcelona. Em fa l'efecte que cada cop estarem més entre l'Espanya de VOX i un vell mantra trumpià reformulat: Make the West Great Again. Amb Catalunya cancel·lada pot semblar són el mateix, però són camins que no tenen res a veure.