Tres gestos d’aquesta setmana mateixa sense massa grandiloqüència, petits símptomes que ens avisen, manllevant el gran Monzó, de la magnitud de la tragèdia. De fet, n’hi ha de més ambiciosos i evidents, com la visita apressada del president Illa a l’amo coronat, i la seva gestualitat servil, caminant unes passes per darrere, com a bon serf de la colònia. O l’enèsim intent de furtar-nos la minsa sobirania que tenim, ara amb l’excusa de la llei de llogaters. No hauríem de conèixer ja el seu parany, altrament fet servir una vegada i una altra? Fan una llei dolenta, que no resol res, però aprofita per retallar competències, l’embolcallen amb una pretesa pàtina progre, solidària, bla, bla i quan no ho votes, ets reaccionari, amic del PP i la resta del diccionari demagògic.
Pel que fa a aquesta qüestió, val la pena aturar-se un moment, perquè tot el que ha passat al voltant del no de Junts a la llei, ha estat delirant. És una llei pèssima, que arriba a la barbaritat de legalitzar els pisos pastera, i que, fins i tot, permet als llogaters rellogar les seves habitacions llogades sense ni demanar permís al propietari. A sobre, el PSOE es va negar en rodó a admetre cap proposta: “no es podia canviar ni una sola coma”, li varen dir a Míriam Nogueras, i as usual, la llei envaïa competències de Catalunya. I quan Junts fa el que calia fer, negar-s’hi, els acòlits del règim —i els esforçats catalanets republicans— varen carregar contra els únics que havien intentat mantenir una certa coherència. Per cert, incomprensible que l’ANC s’abraonés sobre aquest tema: vol la independència, però aplaudeix una llei que ens retalla encara més la migrada sobirania? Coses estranyes, en aquest país estrany.
Illa té la missió històrica de convertir la Generalitat en una sucursal d’Espanya, i a fe de Déu que s’hi ha posat amb ganes
Més enllà dels grans titulars, la setmana ha brindat petits subtítols que, sumats, són tota una editorial. El primer, perpetrat pel president Illa, plenament conscient de la càrrega de profunditat del simbolisme: la retirada del bust de Macià que, des de la restauració de la Generalitat romania en un racó del despatx presidencial. Illa l’ha fet desaparèixer, cosa que no deixa de ser una ironia, perquè justament ostenta la presidència gràcies al partit que va fundar Macià. Si l’avi aixequés el cap... Alhora, amb la mateixa celeritat que feia desaparèixer Macià, col·locava la bandera espanyola al costat de la catalana, no fos cas que ni en el despatx de la presidència s’oblidés que som una colònia. Com a bon nacionalista espanyol de l’escola Borrell —el PSC més radicalment anticatalanista—, Illa coneix el valor dels símbols i actua en conseqüència.
El segon gest, el discurs de la nova consellera de cultura, Sònia Hernández Almodóvar, en la gran nit Literària a Girona. Lluny d’entendre la profunda significació dels Premis Bertrana en la cultura catalana, que, en una nació ferida com la nostra, pràcticament són una estructura d’estat, la flamant consellera es va passejar pel faristol com si estigués en una celebració de “coros y danzas”, passats per la “singularitat” catalana. No va entendre res, i segurament no li calia, perquè no està en el càrrec per consolidar la nostra cultura, sinó per diluir-la en el magma espanyol que tot ho devora i res que no sigui castellà li interessa. Va ser un d’aquells discursos plastificats, buits d’ànima, carregat de llocs comuns, tan allunyats de la càrrega simbòlica de la nit, que lo podria haver perpetrat una intel·ligència artificial, més artificial que intel·ligent. Si aquesta és la consellera que ha d’ajudar a consolidar la nostra cultura, que Déu ens agafi confessats.
I el darrer, el flamant conseller d'Unió Europea i Acció Exterior, l’ínclit Jaume Duch, que quan era portaveu i director de comunicació de la Unió Europea, va liderar una autèntica croada contra el Primer d’Octubre, contra l’exili català i contra els drets nacionals de Catalunya. No va ser passiu, sinó tan actiu que semblava un esforçat èmul de Llarena. També en aquest cas, i seguint les noves indicacions del nou Govern de la Generalitat, transmutat en una mena de govern de Diputació grossa, Duch ha deixat clar que l’acció exterior de Catalunya ens reduirà a una regió més o menys simpàtica, adequadament callada i notòriament domesticada.
I tot això en una sola setmana, amb la celeritat pròpia de qui té pressa en no deixar ni un fonament dempeus. Al capdavall, Illa té la missió històrica de convertir la Generalitat en una sucursal d’Espanya, i a fe de Déu que s’hi ha posat amb ganes.
Rovira, com va per Suïssa? Fa bon temps?