La primera cosa que cal tenir en compte en tot moment, no fos cas que volguessin tornar-nos a aixecar la camisa, és que no hi ha ni un sol partit espanyol que jugui a favor de Catalunya. I per “espanyol” incloc lògicament el PSC —completament abduït pel PSOE des de fa anys— i tot el món comunaire/ podemita, ara transmutat en Sumar. És a dir, no hi ha ni un sol dels partits d’àmbit espanyol que consideri que hi ha un conflicte català per resoldre, ni tinguin cap intenció d’obrir el debat sobre Espanya o de canviar mínimament les regles de joc. A diferència de les darreres eleccions generals, quan encara hi havia Podemos com a opció pont amb Catalunya, obert al diàleg i capaç d’acceptar el dret al referèndum, enguany no queda ni aquesta petita esquerda en el mur petri espanyol, tal com ha deixat meridianament clar la senyora Yolanda Díaz. En aquest sentit, cal reconèixer que l’experiment de Pedro Sánchez per edulcorar el món Podemos li ha sortit força bé, perquè és evident que Sumar no és res més que la marca blanca socialista.

Ras i curt, doncs, els partits espanyols que es presenten a les eleccions defensen i protegeixen un sistema inamovible que no permet els nostres drets nacionals, ni respecta el nostre idioma, ni té cap intenció de replantejar l’injust sistema de finançament que tant ens ofega. Dit altrament, des de Vox fins a Sumar, passant per PP i PSOE, Catalunya continuarà sent una nació tractada com si fos una colònia, espoliada sistemàticament, estafada pressupostàriament i atacada en les seves senyes d’identitat, amb el català en permanent estat de setge. Cap d’ells té una proposta per a Catalunya, ni cap d’ells té intenció de tenir-la. A partir d’aquí ens poden intentar vendre bou per bèstia grossa, però l’únic interès que tenen amb els partits sobiranistes i/o independentistes és al moment d’aconseguir un grapat de vots per assegurar-se la bicoca. I, atesa l’experiència històrica, ni així estan disposats a moure's ni un mil·límetre del búnquer espanyol.

A Espanya s’ha d’anar a plantar cara, a recordar a l’Estat que hi ha un conflicte obert

En el cas de la dreta espanyola, les coses són inequívoques. Però en el cas de l’esquerra, encara més, perquè no han aprofitat ni una sola vegada de les que han tingut el poder, per canviar mínimament el règim. Ans al contrari, han estat la coartada progre de l’espoli, l’estafa i, quan ha calgut, la repressió contra Catalunya. De fet, com deia el president Puigdemont, ni tan sols manen quan sembla que manen, perquè en les qüestions que afecten Catalunya respecte d'Espanya, l’esquerra només és una simple masovera del deep state.

Des d’aquesta perspectiva, és evident que els partits catalans, i especialment l’independentisme, no pot cometre els errors que ha comès ERC en l’anterior legislatura, i que tant ha pagat i pagarà electoralment. ERC va deixar-se abraçar per l'os socialista, i l'os ens ha ofegat a tots. Que no torni a passar. Els catalans que defensem els nostres drets nacionals no podem anar a Espanya a ser el dic de contenció de la dreta, ni a salvar els mobles dels socialistes, sinó a plantar els nostres drets al cor de l’estat. Si caiem en el parany espanyol, passa el que ha passat fins ara: ens utilitzen, se n’aprofiten, ens enreden, no ens donen res i, a sobre, es vanten que ens han domesticat. A Espanya s’ha d’anar a plantar cara, a recordar a l’estat que hi ha un conflicte obert, un conflicte que suma exili i centenars d’encausats, i contra el qual la democràcia espanyola utilitza estris perversos i gens democràtics. S'hi ha d’anar? Sempre, perquè mai no hem de deixar buit un espai on es parla dels nostres interessos. S'ha d’anar per ajudar a reformar Espanya? Ja s’ho faran. Si els creix la bèstia ferotge, en tenen ells la culpa. Es pot pactar una investidura? Només si es pacten drets fonamentals dels catalans, i no menudalles que després ni tan sols paguen. A Madrid hem d’anar convençuts que tenim un conflicte obert, que l’hem de plantar davant dels seus nassos i que no som pobres autonomistes ben pentinats que demanen perdó per alçar la veu. És el temps de la valentia i la coherència, o serà el temps de la derrota. Prou de dir-nos que hem de contribuir a salvar Espanya de les seves misèries, ells, que són els que ens condemnen a nosaltres. Ni la dreta amb mala cara, ni la cara simpàtica de l’esquerra salvaran Catalunya de les agressions que ells mateixos perpetren. Per això cal no comprar el relat espanyol i mantenir-se ferm en la defensa de Catalunya. No oblidem que ha arribat el moment de tornar a defensar els bàsics, el fet nacional, la llengua, els nostres interessos estratègics, el dret a l’autodeterminació. No ens distraguem, perquè ells en saben molt d’embolicar-nos en la seva troca, i després deixar-nos ofegats. O a Espanya anem com a catalans, o hi anirem com a súbdits.