El CCCB acull l’exposició Subúrbia, la construcció del somni americà. Està centrada en la idea tant de classe mitjana d’una casa unifamiliar envoltada de gespa, piscina i dos cotxes al garatge, que Hollywood ens ha mostrat de manera permanent. Però l’interessant és que permet reflexionar sobre quin país hem construït. Urbanísticament, però també cultural, social, econòmica i mediambiental. I, fins i tot, a nivell de salut mental.
El clàssic debat entre camp i ciutat ha fet que s’hagi posat poc interès en els suburbis —fent servir l’expressió americana, tot i que aquí en diem urbanitzacions— de cases adossades a Catalunya. La taca d’oli d’una mateixa realitat clonada per totes les comarques, desenvolupada gràcies al cotxe, un discurs cultural homogeni i la propaganda ideològica de l’American way of life, amb la qual hem crescut amb les pelis dels 80, però que, com s’explica a l’exposició, enfonsa les seves arrels en la XXIV Fira Internacional de Mostres de Barcelona del 1956, en què el pavelló dels Estats Units ja exportava aquesta idea.
La barreja entre la casa unifamiliar americana amb tradicions locals, que van des del rebuig a la ciutat industrial a allò tant petitburgès de la caseta i l’hortet, ha donat com resultat un monstre que ha devorat el paisatge, ja que ha multiplicat urbanitzacions disperses d’un mateix model residencial i comercial, i ha acabat amb espais públics empobrits i simplificats, absència de diversitat de cap mena i, se’n parla poc, aïllament social.
Els pobles de debò han quedat vampiritzats, xuclats i fets una merda per culpa de les urbanitzacions, siguin de luxe o siguin tronades
La primera onada suburbana a Catalunya arriba amb la construcció d’urbanitzacions de segona residencia entre la dècada dels seixanta i meitats dels setanta. Eren les “torres de cap de setmana” que oferien contacte amb la natura o el món agrícola, sempre a prop de Barcelona. Però a partir de finals del 80, el fenomen assoleix una escala regional, amb la construcció massiva d’habitatges unifamiliars cada vegada més allunyats de la capital, al voltant de ciutats intermèdies, amb centres comercials, multicinemes i polígons industrials. I aquelles urbanitzacions de la torre del cap de setmana es van convertir ja en primera residència.
Però, és clar, no deixa de ser paradoxal que aquesta urbanització dispersa, que enfonsa les seves primeres arrels ideològiques en la crítica al fum de la ciutat industrial, sigui avui la responsable de tot un ventall d’impactes que encara resulten més lesius per al territori, com el consum exagerat de sòl i aigua o les emissions dels cotxes. Els municipis que construeixen més habitatges unifamiliars consumeixen més del doble d’aigua domèstica per habitant i dia que les ciutats.
El 38% dels 311 municipis de la província de Barcelona tenen urbanitzacions amb dèficits urbanístics, segons consta a l’exposició. Però aquest no és el problema. El problema és que a Catalunya, dels suburbis de casetes, sempre n’havíem dit… pobles. I aquests pobles de debò han quedat vampiritzats, xuclats i fets una merda per culpa d’aquestes urbanitzacions, siguin de luxe o siguin tronades, que han acabat traslladant als antics vilatans la manca de personalitat, vida econòmica, social i cultural.