No sé com començar aquest article. La tristesa, i àdhuc la indignació, no són estats anímics massa adients a l’hora d’interpretar racionalment els fets i, en conseqüència, és millor foragitar-los en una anàlisi. Però quan aquests fets esberlen conviccions, ideals i somnis, és difícil sostraure’s a la càrrega sentimental que ens provoca, i més quan es tracta de la lluita nacional d’un poble, que sempre té una component emocional.
Escric, doncs, amarada de tristesa i d’indignació. Com podria ser altrament, després de veure com un partit independentista és el responsable d’investir un líder polític que treballa obertament contra la nostra nació, defensa la repressió de la seva lluita i és un fidel servidor dels interessos de la nació que ens ofega? “La història els jutjarà”, ha dit una ANC tan trista i indignada com molts de nosaltres, però la història és un intangible en el present, i de moment, el que tindrem és una ignominiosa realitat: la d’una ERC que ha ferit la causa de la independència d’una forma fulminant i implacable.
A partir d’ara, culminat tot el gir estratègic del partit, que l’allunyava del fet nacional i el fusionava amb les esquerres espanyoles, és impossible considerar-lo un partit independentista. S’ha acabat. Els dirigents d’ERC, tots i cadascun d’ells, han decidit primer la menjadora que els garanteix el pacte, per damunt de la lluita independentista, de la dignitat de la memòria i per damunt de la coherència. I la menjadora no només són els centenars de càrrecs del sottogoverno que continuaran cobrant la pagueta, sinó també la regadora de les subvencions als satèl·lits del partit, o els muntatges polítics que es mantindran en mans republicanes. És a dir, el poder. Tota la resta de faramalla que diuen que han acordat té tanta solvència com la paraula dels socialistes, que venen d’una intensa i prolífica tradició de no complir ni un acord amb els catalans. A diferència de fets tangibles com l’amnistia, que difícilment podien sostraure’s de complir —per bé que ja veiem com està la cosa—, el que ara sabem que s’ha pactat és un globus que petaran els mateixos socialistes en primera instància, els funcionaris de l’Estat en la segona, i els jutges en la tercera, todo atado y bien atado. Ni hi ha cap intenció a l’Estat d’atorgar cap sobirania fiscal, ni canviarà la política lingüística —que a sobre ara estarà en mans de l’home que diu “Lérida” a Lleida—, ni es compliran altres acords que ja han servit per investir als socialistes diverses vegades, i continuen sense complir-se. I tot plegat sense verificació, ni ressorts de control, en mans del duet Sánchez-Illa —“gent que no són de fiar”, que en diu en Xavier Trias— i amb un partit, ERC, que ha demostrat una capacitat estratosfèrica en deixar-se prendre el pèl. No, per molta grandiloqüència declarativa de les Rovira i els Junqueres —actualment convertit en violinista—, les seves paraules les pronuncia un tigre sense dents: retòrica ampul·losa i consistència de fum.
L’actual ERC no vol ni unitat, ni pacte independentista, ans al contrari hi treballa en contra
El que no és fum és el que han fet: investir el PSC més fosc i espanyolista de la història, directament vinculat a un plantejament repressiu. En fer-ho, han enviat tres missatges demolidors: que Catalunya està en venda, quan es tracta de salvar la menjadora; que ERC ha optat per consolidar la seva subordinació al PSOE; i que l’actual dirigència ha abandonat definitivament la independència. Ja no es tracta d’esberlar la unitat, que ja va quedar prou esberlada quan varen expulsar el vicepresident Puigneró del Govern, sinó senzillament de no creure en ella. ERC vol formar part de l’eix d’esquerres espanyoles, el capdavanter del qual, el PSOE, ha estat 26 anys governant Espanya —el PP només 17— i en tots ells ens ha estafat econòmicament, ens ha lesionat interessos primordials, ha incomplert acords fonamentals, ha atacat la llengua i, quan ha calgut, ha ajudat a reprimir-nos. Cal recordar-ho perquè sempre ens volen vendre que ajuden el PSOE per aturar el PP, quan la realitat és que són els socialistes els més eficaços a l’hora d’agredir els nostres interessos.
Deixem-nos de romanços, doncs, perquè els fets no permeten cap ambigüitat: l’actual ERC no vol ni unitat, ni pacte independentista, ans al contrari hi treballa en contra. Ho va dir Albano Dante Fachin amb meridiana precisió: “els militants d’ERC tenen tot el dret a prendre les decisions que considerin oportunes. La resta tenim el dret a explicar per què ERC és, avui, un obstacle per la llibertat del país i un aliat de l’Estat”. Amb un afegit especialment dolorós: no els importa el que passi amb Carles Puigdemont, tot sabent que, mentre investeixen Illa, estaran detenint el nostre president. Potser fins i tot és pitjor: potser el que volen és que quedi neutralitzat. A aquestes alçades de la ignomínia, tot és imaginable.
De res, ERC. Hi va haver un camí compartit, quan lluitàvem plegats per la nostra llibertat. Ara heu optat per aliar-vos amb els que neguen els nostres drets, fins al punt d’investir un defensor dels policies que pegaven la nostra gent, i fer-ho mentre detenen Carles Puigdemont. És així de dur, així de bèstia, així de trist i així de detestable. És la vostra elecció. Espero que no tingueu sort. Nosaltres continuarem el camí de la nostra lluita. Com va dir ahir el president: “no es tracta de vessar llàgrimes, es tracta de treure les urpes”.