Aquests dies s’han fet públiques les xifres, absolutes i en percentatge, de la inversió de l’Estat a Catalunya. Cap sorpresa. Durant els darrers nou anys, la inversió real a Catalunya ha estat sempre molt per sota de la inversió prevista, arribant al mínim el 2021, amb el 36% del previst. Per contra, a Madrid, durant aquests mateixos nou anys, la inversió real sempre ha estat molt per sobre del 100% del pressupostat, excepte un any, arribant al màxim el mateix 2021, amb el 184% de la inversió prevista. En total, durant aquests nou anys, l’Estat ha invertit a Catalunya 6.494 milions d’euros i a Madrid 12.570 milions. L’espoli i el càstig són evidents, estructurals, sistèmics. Hi ha qui diu que cal tenir en compte l’efecte capital de Madrid, pel qual l’Estat se sent obligat a invertir més enllà perquè hi ha tots els serveis centralitzats. Si acceptem aquesta premissa, cal preguntar-se si no ens convé convertir Barcelona en capital d’un Estat, per invertir-hi més en virtut d’aquest efecte capital. La segona pregunta que ens hem de fer és; si Madrid és la metròpoli que cal alimentar constantment a partir dels nostres recursos, Catalunya és una colònia de Madrid?

Segons el DIEC, una colònia és un “territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d’una potència forana, regit generalment per una legislació especial”. He buscat altres definicions i totes s’assemblen. Particularment m’agrada la de Cornell Law School: “El colonialisme és l’acte de poder i dominació d’una nació, per l’apropiació o el manteniment total o parcial del control polític sobre una altra nació sobirana”. La definició del diccionari de la Universitat d’Oxford és tan senzilla com precisa: “Una colònia és un país o una àrea que és governada per persones d’un altre país, més poderós”. Crec que és evident que Catalunya s’inclou a la definició.

Ho saben perfectament, molt millor que nosaltres. Saben que som una colònia perquè no ens consideren com a iguals

En termes generals, una colònia té altres elements comuns. La metròpoli manté el control de la colònia per extreure’n un rendiment constant de recursos econòmics, que és el motiu fonamental pel qual té una colònia. Una colònia és una inversió que dona uns dividends cada any, que enriqueixen la metròpoli i empobreixen la colònia. L’extracció de recursos és la base del colonialisme. Sempre ha estat així. Un segon element és el supremacisme cultural, de manera que la llengua i la cultura de la metròpoli són la llengua i la cultura de prestigi a la colònia, encara que els autòctons tinguin altres llengües i cultures. La substitució lingüística n’és un efecte derivat. Un tercer element és el fet que, malgrat que la colònia pugui o no tenir un cert nivell d’autogovern, la darrera paraula sempre la té la metròpoli, que té reservats en exclusiva els elements estratègics de l’administració colonial: el sistema judicial, les duanes, la xarxa de transports crítics, les forces de seguretat o el sistema de recaptació d’impostos. En tots aquests centres de poder hi ha personal de la metròpoli, no pas de la colònia. El personal de la colònia gestiona tot allò que no és essencial per a la permanència del sistema colonial. Un quart element és el trasllat, si s’escau, de població des de la metròpoli a la colònia. Ho hem vist sempre: als Estats Units sota dominació anglesa, a l’Amèrica espanyola o a l’Algèria francesa.

Només hi ha un element —d’altra banda, discutible— que branden els que diuen que Catalunya no és una colònia, que és la suposada distància geogràfica que hi sol haver entre la metròpoli i la colònia. Aquesta circumstància és fruit de la història, més que no pas altra cosa. Però, tanmateix, és discutible i no és un element substancial si la resta de condicions es compleixen inexorablement. En tot cas, potser és interessant llegir en aquest punt un fragment d'España invertebrada, publicada l’any 1921 per Ortega y Gasset, una obra molt recomanable. “El proceso de desintegración avanza en riguroso orden de la periferia al centro. Primero se desprenden los Países Bajos y el Milanesado; luego, Nápoles. A principios del siglo XIX se separan las grandes provincias ultramarinas, y a fines de él, las colonias menores de América y Extremo Oriente. En 1900, el cuerpo español ha vuelto a su nativa desnudez peninsular. ¿Termina con esto la desintegración? Será casualidad, pero el desprendimiento de las últimas posesiones ultramarinas parece ser la señal para el comienzo de la dispersión, intrapeninsular. En 1900 se empieza a oír el rumor de regionalismos, nacionalismos, separatismos… Es el triste espectáculo de un larguísimo, multisecular otoño, laborado periódicamente por ráfagas adversas que arrancan del inválido ramaje enjambres de hojas caducas.”

Per tant, no és només que alguns catalans tinguem la consciència de ser una colònia, o almenys de ser tractats com si ho fóssim. És que ells, els espanyols (o els castellans, com li agradava especificar a Ortega y Gasset) també ho saben. Ho saben perfectament, molt millor que nosaltres. Saben que som una colònia perquè no ens consideren com a iguals. Això es veu constantment, també en temes més o menys anecdòtics. Un exemple: per què reivindiquen l’espanyolitat de Gibraltar (annexada a la Gran Bretanya el 1714) i no la de Perpinyà (annexada a França el 1659)? Perquè els gibraltarencs són essencialment andalusos, mentre que els rossellonesos són catalans, senzillament. Si assumim tota aquesta realitat, també cal assumir que una colònia acaba sempre amb un procés de descolonització, i la primera passa sempre és la descolonització mental.