A Catalunya es fa el pessebre

De petits, els grans ens ensenyaven que quan anàvem a una altra casa era de bona educació respectar els costums i la manera de fer que tinguessin la gent que l’habitava i acceptar de bon grat, si s’esqueia, els presents que en senyal de benvinguda ens poguessin oferir. Per exemple, si et donaven galetes i resultava que precisament les d’aquella marca no t’agradaven gens ni mica, n’agafaves una, te la menjaves i educadament deies que ja en tenies prou. O si a sobre de la taula hi havia un bol ple de sugus, no arrambaves amb tots i deixaves el bol buit, sinó que preguntaves si en podies agafar i, quan t’haguessin dit que sí, n’agafaves un i prou, tret que la gent insistís molt perquè n’agafessis un altre. O si seien sempre a les cadires i mai al sofà, el que no havies de fer tu era escarxofar-te al sofà, sinó seure com tothom en una cadira. I així es podria anar fent una llista molt llarga dels usos i els costums que és convenient observar i respectar quan es viu en societat.

El refranyer ho sintetitza molt clarament: “Allà on aniràs, fes el que veuràs” o “Allí a on te trobaràs, faràs sempre com veuràs” o encara, en català de València, “A on vages, lo que veges fer, faces”. És a dir, t’acomodaràs als usos i als costums del lloc en què et trobis i no et faràs veure sortint-te de la manera de fer i les normes que tinguin establertes. Això sembla bastant fàcil d’entendre i és aplicable si vas de visita a una altra casa, a una altra ciutat o a un altre país. Quantes vegades no ens hem posat els homes una quipà per entrar en una sinagoga o no s’han cobert les espatlles les dones amb un mocador o un jersei per entrar en una mesquita en senyal de respecte als amfitrions que ens obrien les portes de casa seva! I tot plegat ho faràs encara més si el que pretens no és fer una visita i prou al país ics, sinó quedar-t’hi a viure. Ho van fer els immigrants catalans que després de la Guerra Civil Espanyola es van haver de refugiar, posem per cas, a Mèxic, o els espanyols que van anar a buscar feina a Alemanya perquè a Espanya no n’hi havia.

Com és que a Catalunya els catalans no poden mantenir els usos i costums que els són propis i hi han de renunciar en benefici dels nouvinguts o dels immigrants?

Els catalans van aprendre castellà, els espanyols van aprendre alemany, uns i altres es van integrar a la societat que els havia rebut i van participar en les entitats i les associacions que en formaven part. A casa seva, uns tornaven a parlar en català i els altres en castellà i tots s’esforçaven per mantenir, dintre de les possibilitats que fessin el cas, les tradicions que tant enyoraven dels respectius països d’origen i per no perdre el record d’allà on havien nascut i viscut ells i els seus avantpassats. Però quan estaven en societat, procuraven comportar-se segons les regles dels països que els havien acollit, perquè també era la manera que els nadius els acceptessin sense recança. Aquí la llista d’exemples també podria ser molt llarga. Sent així les coses, com és, doncs, que aquest mecanisme funciona a tot arreu menys a Catalunya? Com és que a Catalunya no són els nouvinguts o els immigrants els que s’han d’adaptar als catalans, sinó els catalans als nouvinguts o als immigrants? Com és que a Catalunya els catalans no poden mantenir els usos i els costums que els són propis i hi han de renunciar en benefici dels nouvinguts o dels immigrants?

Lamentablement, aquesta és una dinàmica que fa molt temps que s’arrossega, però que probablement la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de no posar, com cada any per les festes de Nadal, el tradicional pessebre a la plaça de Sant Jaume sinó amagar-lo dins de l’edifici i plantificar-hi en el seu lloc un estel gegant —de cost desorbitat, a més— ha permès visualitzar de la manera més crua possible. Fer el pessebre és una tradició molt arrelada a Catalunya, que ha passat de grans a petits. Els avis dels nostres avis i els rebesavis més llunyans ja el feien. Es pot dir que gairebé a cada casa n’hi ha un, més gros, més petit, més artístic, menys reeixit. I no perquè tothom qui el fa sigui un fervent creient cristià —la majoria dels qui el fan actualment són una colla de descreguts—, sinó perquè el pessebre forma part de la cultura occidental, sobretot a Europa, és un element més dels trets que la defineixen, que té evidentment un origen religiós, però del qual ha acabat estant-ne desproveït. N’hi ha prou de donar una ullada als mercats de Nadal que, per aquestes dates, es fan arreu del Vell Continent per constatar com n'està d’arrelat, i la pregunta és per què Catalunya —on el mercat de Nadal rep el nom de fira de Santa Llúcia— ha de renunciar-hi, per satisfer la immigració àrab i musulmana?

Perquè resulta que tot això passa arran de la creixent immigració àrab i musulmana que ha arribat a Catalunya. Abans, amb cap altre col·lectiu, a ningú no se li havia acudit fer concessions d’aquesta mena, senzillament perquè són contra natura. A Catalunya hi imperen les lleis, els costums, les tradicions i les maneres de ser i de fer pròpies del país i del món occidental en general, no la xaria, i tots els ciutadans que hi visquin, catalans, nouvinguts o immigrants, les han de respectar. A casa seva que cadascú faci el que el vulgui, però en societat el comportament d’observança del que és propi del país d’acollida és irrenunciable i innegociable, perquè és això el que fa possible la convivència. Occident ja va passar en el seu dia per la fase en què la religió —la catòlica, en aquest cas— guiava totes les facetes de la vida, i en va patir greus conseqüències a través de la Inquisició, perquè ara s’hagi de sotmetre a un islam que també ho regeix tot. Arreglats estaríem si això hagués de ser així, i més quan es tracta de quelcom que és absolutament incompatible amb els valors occidentals.

Una altra cosa és que justament això sigui el que pretengui el fonamentalisme islàmic, i com que efectivament és així, és el que s’ha de combatre. I el que no té cap sentit és fer el contrari i fer-li el joc beneint, per exemple, l’ensenyament de l’àrab i la cultura marroquina a les escoles de Catalunya —com la setmana passada es va veure al Parlament que defensaven tots els partits processistes—, i menys en un moment en què la llengua pròpia, el català, es troba més en regressió que mai. A Catalunya se celebren les festes de Nadal, no les festes del solstici d’hivern. A Catalunya se celebren el Tió, el Cap d’Any i els Reis, no el nou any xinès o el jueu. A Catalunya se celebren el Dijous Gras i la Pasqua, no el ramadà. A Catalunya se celebra Sant Jordi i tots els sants haguts i per haver. A Catalunya es menja porc en abundància. I a Catalunya es fa el pessebre.

Ningú no els obliga a ells, als àrabs i als musulmans que han vingut a Catalunya, a celebrar Nadal ni cap de les tradicions catalanes, mentre que ells, en canvi, sí que ens obliguen a nosaltres a no fer-ho, i a sobre a casa nostra mateix. I això és exactament el que els ciutadans i les institucions de Catalunya no han de permetre de cap de les maneres i contra el que han de lluitar.