Ara que l’independentisme està en plena revisió de què ha fet bé i què ha fet malament, hi ha un aspecte que, si vol, podria tenir en compte: i és el de recordar que l’objectiu és una Catalunya independent, no una Catalunya perfecta. Entre altres coses perquè s’aconseguirà abans la primera cosa que la segona, com tots els països independents del món.

S’ha caigut massa sovint en el parany de la puresa ètica. I per això, una part de l’independentisme ha tingut la necessitat, quasi obsessiva, de dibuixar un escenari impol·lut, idíl·lic, perfecte. Val a dir que moltes vegades s’ha caigut en aquest parany per una barreja d’intencionalitat contrària, d’ingenuïtat pròpia, i —no ho neguem— d'aquesta tendència del catalanisme a preservar l’estètica a qualsevol preu. En canvi, l’espanyolisme no ha tingut —ni tindrà— miraments.

Ni Illa ni Borrell es van qüestionar la presència a la manifestació del 2017 per la presència de Vox

El 8 d’octubre del 2017, l’espanyolisme es va manifestar unit pels carrers de Barcelona. Hi va anar tothom: militants i dirigents del PSC, Ciutadans, PP, Vox, la Falange, Societat Civil Catalana, totes les entitats bilingüistes nostrades, intel·lectuals d’esquerres com Carlos Jiménez Villarejo, intel·lectuals de dretes com Mario Vargas Llosa i també Álvaro de Marichalar. Ah, i Javier Tebas, president de la Lliga espanyola. D’aquella manifestació hi ha dues imatges icòniques: la selfie en què surten junts Enric Millo, Miquel Iceta, Xavier García-Albiol i Dolors Montserrat, i la foto en què l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, comparteix escenari amb els convocants. Que jo recordi, les crítiques per la presència de la ultradreta a la manifestació van ser externes al moviment unionista. Ni Illa ni Borrell es van qüestionar en cap moment la seva presència a la marxa pel fet de coincidir amb Vox o la Falange: hi havia un objectiu superior a les diferències ideològiques: la unitat d’Espanya. Punt.

S'ha estat massa primmirat, com si l'independentisme fos un carnet ètic per punts

A la inversa, en canvi, dins de l’independentisme hi ha hagut un excés de ser primmirat. No només amb qui va i qui no va a una manifestació, sinó amb qualsevol aspecte que pogués tacar una mena d’expedient immaculat, com si l’independentisme fos una mena de carnet ètic per punts, del qual te n’anaven restant a mesura que detenien independentistes corruptes, que n’hi ha; independentistes maltractadors, que n’hi ha, o expressions homòfobes a les xarxes per part d’independentistes, que n’hi ha hagut. La qüestió és que també hi ha espanyolistes corruptes, espanyolistes maltractadors i espanyolistes homòfobs i malgrat això ningú de l’espanyolisme ha dit que es desapuntava de la unitat d’Espanya. Era aquella època de “amb mi que no hi comptin”. Aquest “amb mi que no hi comptin” apareixia sempre que sortia la notícia d'un escorcoll al domicili d’algun Pujol, quan un tuitaire amb 158 seguidors deia ‘nyordo’ o debats ideològics més profunds. Mentre aquí anàvem comptant gent que no volia ser comptada, a Espanya hi havia Bárcenas, turisme de masses, atur juvenil pels núvols, ultradreta als governs autonòmics i tanques de Melilla amb ganivetes, i no hi havia ni un sol espanyolista que digués “conmigo que no cuenten”.  

Mentre l'adversari et posava mines antipersona, tu paties per no trepitjar ulls de poll

I per ser justos, potser caldria matisar que aquesta fal·lera per ser els primers de la classe ha estat més de relat que de realitat, més mediàtica que efectiva, més de cúpula que de base. A l’independentista del carrer l'afectaven molt menys aquestes taques que no pas a alguns dirigents, que vivien pendents permanentment del què diran. Però eren els dirigents els que prenien les decisions. I en alguns casos, presos per aquest complex, actuaven mirant de no ferir sensibilitats. L’adversari et posava mines antipersona i tu paties per no trepitjar ulls de poll.  

Amb això no vull dir, i em sembla que és evident, que hom faci els ulls grossos a la corrupció, sigui racista o contemplatiu amb la ultradreta (ho veieu, he hagut de fer aquest aclariment no fos cas). I és clar que cal aprofitar la construcció d’un nou estat per fer-lo més modern, amb una nova legislació més adaptada als nostres temps, una nova administració més flexible i, amb una economia millor, definir polítiques socials que desemboquin en una societat millor. Però serà millor, no serà perfecta. Perquè lamento dir que en una Catalunya independent hi haurà racistes, hi haurà corruptes, hi haurà lladres i, el pitjor de tot, hi haurà gent que continuarà escoltant reggaeton. És a dir, serà un país normal.