Els discursos que cíclicament busquen la contraposició entre catalans d’origen i immigrants són falsos, però en especial són malintencionats, perquè l’únic que pretenen és l’enfrontament entre persones en funció justament del lloc d’origen. I d’això se’n diu lerrouxisme, però també xenofòbia, perquè expressa odi cap a una part de la població, en aquest cas sempre la catalana, pel simple fet de ser el que és, precisament catalana.

 

El poble de Catalunya, en tant que terra de pas, és fruit, històricament, de la barreja de procedències produïda al llarg dels segles, però per ser català amb això sol no n’hi ha prou. Per ser català cal, sobretot, voler-ne ser, i és imprescindible, condició sine qua non, que hi hagi també una clara i decidida voluntat d’integració per part de qui decideix, pel motiu que sigui, establir-se a Catalunya. No n’hi ha prou de viure-hi i treballar-hi per ser-ne, com tan erròniament va creure Jordi Pujol —que a partir d’aquí va construir tota la teoria d’un sol poble que el temps s’ha encarregat de demostrar que no era certa—, se n’ha de voler ser. Aquest és segurament el factor principal, de fet.

 

La classe treballadora que va fer la revolució industrial a Catalunya —al segle XIX— era íntegrament catalana

 

És per aquest motiu que les proclames que de manera recurrent alimenten, encara ara, la confrontació entre els pobres i desvalguts obrers immigrants espanyols i la perversa, malèvola i explotadora burgesia catalana que se’n va aprofitar quan, a començaments del segle XX i en especial durant els anys del franquisme, van arribar en massa a Catalunya, procedents majoritàriament, però no tan sols, primer de Múrcia i després d’Andalusia o Extremadura, no tenen raó de ser per esbiaixades i sectàries. Els discursos que aprofiten cíclicament col·lectius d’una progressia mal entesa —com ha passat recentment amb motiu del lliurament dels Premis Gaudí de cinema— per reivindicar aquesta dicotomia enganyosa i fictícia, el que amaguen realment és la nul·la voluntat d’integració d’un segment de la població que exhala una amarga sensació de ressentiment envers Catalunya.

 

El que no es pregunta mai aquesta minoria d’inadaptats que ha quedat ancorada en el passat és per què els seus ancestres que tan idolatrats tenen van haver de marxar de casa seva perquè allà no s’hi podien guanyar les garrofes i van haver d’espavilar-se a buscar-se la vida en una altra banda. N’estan segurs que el patiment de besavis, avis i pares a la recerca d’una existència millor els el va provocar la burgesia catalana que els va donar feina?, o els señoritos andalusos i els terratinents d’altres parts de l’Estat espanyol que els van escanyar tant que no els van deixar més alternativa que migrar? I el que van trobar a Catalunya va ser, a part d’uns quants burgesos que els van contractar, molts treballadors catalans que, com ells, s’havien de llevar d’hora per anar a la fàbrica i deixaven l’olla al foc —de carbó o de llenya— per trobar l’escudella feta quan plegaven de treballar.

 

Catalunya no era un erm que els esperava a ells perquè l’omplissin i l’aixequessin, que és el missatge pervers que amaga aquest discurs lerrouxista i xenòfob que té com a únic objectiu desprestigiar tot el que tingui a veure amb el català i la catalanitat. Més de mil anys d’història, pel cap baix, la contemplaven des que, en ple Imperi carolingi, l’any 801 els reis francs van posar la Marca Hispànica sota la jurisdicció del primer comte de Barcelona, de nom Berà, i el 988 el comte Borrell II deixava de retre’ls vassallatge i instaurava la independència de facto dels territoris sota el seu poder, l’embrió del futur Principat de Catalunya. Llavors, a la frontera sud d’aquella Marca Hispànica amb identitat política pròpia no hi havia cap Espanya ni res que s’hi assemblés. Només hi havia el califat de Còrdova, i hi va ser encara durant molts anys més. Catalunya, doncs, ja estava dreta quan Espanya encara ni existia i, en conseqüència, els anys de la immigració massiva promoguda pel règim franquista per acabar justament amb la singularitat catalana no hi havia res a aixecar, perquè feia temps que estava tot dempeus.

 

Hi havia molta feina a fer, això sí, en contra d’aquella dictadura i per refer-se d’una postguerra especialment severa en un dels territoris que l’havia perdut, i que els obrers immigrants que es van voler integrar van poder fer de bracet amb els treballadors catalans. I, si alguns d’aquells obrers immigrants, dits certament xarnegos, van tenir problemes, no va ser pel cognom, sinó tot el contrari, per voler ser catalans i no amagar-se’n. Perquè xarnego, que segons el diccionari és ‘el fill d’una persona catalana i d’una de no catalana’, és veritat que es feia servir despectivament per definir l’immigrant castellanoparlant que residia a Catalunya, però també ho és que l’immigrant deixava de ser anomenat xarnego en el moment que deixava de ser exclusivament castellanoparlant i parlava català, que per a la població autòctona era el signe principal, clar i inequívoc, d’integració. I amb el temps ell i la seva descendència passaven a formar part també de la mateixa població autòctona.

 

La idea que la llengua catalana era un element d’identitat de la classe burgesa i, per tant, un obstacle al progrés i a la llibertat i un instrument per enganyar i mantenir sotmesa la classe obrera, és un invent d’Alejandro Lerroux (La Rambla [Còrdova], 1864 – Madrid, 1949), per encàrrec de les classes dirigents espanyoles per torpedinar i enfonsar precisament el moviment catalanista. Per això d’aquesta pràctica política en contra de Catalunya se’n diu lerrouxisme. Una pràctica que tant la dreta com l’esquerra espanyoles han tingut sempre interioritzada i que amb l’aparició de Cs, el 2006, es va manifestar de manera descarada. I, un cop amortitzada la funció del partit d’Albert Rivera i Inés Arrimadas, el testimoni l’han recollit el PP i un PSC que el 2013, en ple procés sobiranista, es desfeia del tot de l’ànima catalanista i s’encomanava exclusivament a l’ànima espanyola del PSOE.

 

Ningú no vindrà ara a donar lliçons de res, quan la realitat és que la classe treballadora que va fer la revolució industrial a Catalunya —al segle XIX— era íntegrament catalana, perquè els castellans encara no hi havien immigrat, i la seva ideologia estava radicalment associada als valors del progressisme i de la llibertat: era republicana, catalanista, federalista i decididament contrària a les múltiples operacions involucionistes ordides pel poder espanyol. Així s’ha construït Catalunya al llarg dels segles, així s’ha barrejat Catalunya, i això no ho canviarà cap discurs demagògic que per reivindicar el paper dels xarnegos hagi d’embrutar l’honorabilitat dels catalans.