Els pobres en general, i sobretot el sector que no pot pagar el rebut de la llum i del gas, van molt bé per cuinar grans moments polítics. Tan grans com buits i absurds.

Recepta: s’agafa el pobre en qüestió, a poder ser una família, i se li diu que no se l’ajuda perquè l’administració que ha fet la llei per ajudar-lo envaeix competències de l’administració que diu que té competències, però que no executa. Llavors, l’administració que fa la llei que envaeix competències de l’altra administració aprofita per posar el crit al cel quan sabia que li tombarien la llei. Finalment, davant d’aquesta situació, els partits d’esquerres xiulen El Pont sobre el Riu Kwai perquè, com que l’administració que fa la llei que envaeix competències és “de dretes”, ni aigua (política), no fos cas. Un cop remenat, usat i marejat per tots, el pobre se serveix com a plat electoral i es decora amb cibulet i balsàmic, dos invents gastronòmics tan inútils, nocius i condemnables com les diferents postures citades.

Per això és tan important la reunió d’aquest dimarts entre el president Puigdemont i quatre alcaldesses de quatre ciutats de l’àrea de BCN que sumen una població d’uns dos milions dues-centes mil persones. Puigdemont és un president-alcalde, i això es nota. Ada Colau, Núria Marín, Dolors Sabater i Núria Parlón, per sobre de colors polítics, dirigeixen un ajuntament i, per tant, veuen la vida d’una altra manera a com es veu des del Parlament. De la reunió se'n faran diverses lectures polítiques a escala nacional, per descomptat, i mai res és innocent, però això no impedeix que la trobada sigui de les més importants que s'han fet els darrers temps des del punt de vista social.

Als escons, aquí i a Madrit (concepte) hi regna el tacticisme polític del titular de l’endemà. M’hi jugo un pèsol, que diria el semiòtic Puyal, que si Rajoy, Sánchez, Rivera i Iglesias haguessin estat alcaldes o regidors, tot plegat hauria estat molt diferent. Perquè un alcalde/alcaldessa viu els problemes reals. Parla amb la gent i, sobretot, escolta. I quan porta els fills a l’escola, els altres pares li expliquen la veritat de la vida. I quan va a comprar el pa, no pot evitar conèixer aquell cas d’aquella família o d’aquella altra. I quan va pel carrer, la gent l’atura per comentar-li les coses del dia a dia, que es poden tocar. I li demanen que les resolgui. I les intenta resoldre perquè aquella gent són la seva gent. Són els pares dels nens que van a les festes d’aniversari amb els seus fills, són els seus antics companys d’escola, són els amics amb qui de jove va anar d’excursió i a la discoteca, són uns cosins segons de la seva mare que, a la vegada, són parents del seu marit. Aquells problemes, aquelles realitats, no són números sinó que tenen cara. Cares conegudes, pròximes.

Per això és tan important la reunió d’aquest dimarts, perquè és la de la Catalunya real, la de qui ha de solucionar els problemes reals de la gent real, oblidant encara que sigui per uns instants el partidisme.

I ara, si vol, ja em pot dir passerell i ingenu.