Fa anys, potser des del 2018, que el Parlament de Catalunya no és centre d’atenció en res. Per a “aquells temes que realment interessen a la gent”, com els lloguers, qualsevol norma catalana passa a ser laminada per una llei espanyola; i, pel que fa a aquells temes que suposadament no interessen a ningú (l’autogovern, la independència, el conflicte), tampoc: de fet, la legislatura del 52% va acabar amb els dos socis independentistes divorciats i sense que des de la Generalitat es donessin mostres de tenir cap full de ruta renovat. Essent així les coses, i atesa l’aritmètica parlamentària a Madrid (però també el baix nivell dels debats a Catalunya), és lògic que els focus s’hagin posat en el Congrés dels Diputats per a qualsevol assumpte legal, polític, administratiu o de premsa del cor. Catalunya ja no és l’epicentre de la política, sinó un territori a administrar. A gestionar. Cada cop ens assemblem més al Parlament de La Rioja.
Catalunya ja no és l’epicentre de la política, sinó un territori a administrar
Ja que aquesta és la dinàmica, potser té algun avantatge que sigui Salvador Illa l’encarregat de fer el paper de governador. Lamentablement, com més explícita es faci la condició de territori ocupat (les concessions de TV3 en aquest sentit són cada dia més clares, ara produint la sèrie sobre un home que considera classista o racista exigir aprendre català a Catalunya), més complicat es farà amagar l’única sortida possible per a la supervivència. Pujol, ho dèiem la setmana passada, considera que negociar amb l’Estat és l’única manera de “salvar-nos”. Per la part de raó que podria tenir (si estàs massa esgotat, abraça’t al teu adversari de boxa), és bo que aquest paper l’hagi de desenvolupar Salvador Illa i no pas un sobiranisme que ara mateix no es veu amb cor d’amenaçar amb la independència. Fins que això no es resolgui, el poder de negociació baixarà estrepitosament (aquí o a Suïssa) i l’amenaça canviarà de bàndol: si Catalunya abans amenaçava amb la independència, ara Espanya (en boca del PSOE) amenaça amb PP-VOX. I és així com les negociacions esdevenen una farsa, un joc dels disbarats, per molta aritmètica condicionadora favorable que es tingui.
Més que negociar per “salvar-nos”, o en tot cas simultàniament (perquè ja he dit que Pujol pot tenir part de raó), cal que l’amenaça d’independència torni a ser creïble. Ho ha estat sempre des de fa més d’un segle, no hauria de difuminar-se simplement per raó d’un fracàs. No hi ha possibilitat negociadora si no deixem una reserva d’oxigen per a la sortida unilateral, ja sigui més concreta, més programàtica, o bé simplement més difusa, atmosfèrica, latent. En tot cas, però, creïble. La resta és comportar-nos com una regió, com una singularitat peninsular, que és allò que Salvador Illa vol normalitzar seguint les tesis de Societat Civil Catalana.
Com recuperar la credibilitat? Per una banda, mantenint el pols de les negociacions a Madrid al màxim, fins a fer-los ensopegar en les seves contradiccions i en les seves mentides. Possiblement farà falta algun ensurt més gran que demanar una qüestió de confiança, tot i que ja sigui un primer avís. Per altra banda, però, a Catalunya caldrà evidenciar molt més la diferència entre una gestoria i un govern nacional, entre una presidència i una governació, entre una nació ambiciosa o una regió ocupada. Cal que caiguin pel seu propi pes les limitacions del regionalisme, com van caure les de Cambó o les de Tarradellas. Jo crec que l’eventual tornada de Puigdemont pot afavorir aquest vessant, per a desemmascarar el regionalisme (el federalisme, la “plurinacionalitat” de mentida que ens ven Iván Redondo cada setmana a La Vanguardia) com una proposta ineficaç, coixa, falsa i mediocre. Però, per acabar, cal aleshores el més important: que l’independentisme mostri ser tot el contrari. Després del 2017, encara no se n’ha sortit del tot.