La notícia més important dels darrers dies no han estat els resultats electorals d’Alternativa per a Alemanya, sinó les tres entrevistes consecutives que els mitjans catalans han fet a Sílvia Orriols. N'hi ha prou d'escoltar cinc minuts la batllessa de Ripoll per veure que cada cop que obre la boca fa un forat a l’imaginari autonomista que fins ara ha justificat l’Espanya de la Transició i del 155. A Orriols no se la veta per raons morals o electoralistes; se la veta perquè la seva veu connecta amb un passat que posa en perill els equilibris interns de l’Estat espanyol.
No hem d’oblidar que Catalunya va ser la primera nació de la Unió Europea que va intentar tornar a la història des de la Segona Guerra Mundial. L’1 d’octubre va ser un bunyol fet a base de mentides i d’ingenuïtat, però també va ser el primer intent d’un poble europeu de trencar el sistema d'equilibris establert pels americans, després de la derrota del nazisme i de l'apuntalament del règim de Franco. Cadascuna a la seva manera, Catalunya i Alemanya han treballat molt, i han pagat un preu molt alt, per la cohesió de l'ordre europeu que ara trontolla.
Trump no és un boig, ni s’ha rendit a Rússia. Igual que altres presidents del seu país que també van violentar la llei —com Jackson o Roosevelt—, mira de ressituar els Estats Units abans que l’ordre mundial se li giri en contra. Els americans han trobat en el militarisme rus l’excusa perfecta per despertar els alemanys i per reconvertir l’antiga OTAN en un seguit de pactes bilaterals. El suport d’Elon Musk a Alternativa per a Alemanya ha sigut, més aviat, una estratègia per comunicar a les elits de Berlín que tenen permís per deixar enrere el nazisme i la derrota de la Primera Guerra Mundial.
Fa un segle, Catalunya i Alemanya eren dues de les nacions més riques i puixants d’Europa
Els Estats Units necessiten que Alemanya tingui un exèrcit com Déu mana i que doni estructura econòmica i moral a Europa. La Unió Europea està lluny d’actuar de manera unificada. Resulta poc convincent parlar d’un exèrcit europeu, mentre Puigdemont es dedica a rebre polítics i empresaris espanyols a l'exili de Brussel·les. Europa no tindrà una política internacional, i encara menys un exèrcit, si no es pot posar d’acord sobre el significat polític de l’1 d’octubre. Catalunya és una peça petita de l’engranatge continental, però té una capacitat notable d’entorpir-lo, fins i tot a pesar de la seva voluntat.
Orriols, amb el seu discurs directe, connecta amb el país d’abans de la Guerra i està obrint una carretera perquè els partits d’obediència catalana puguin participar del ressorgiment dels pobles europeus, igual que ho fa Alternativa per a Alemanya. És lamentable que els dirigents dels partits processistes s’aferrin a un ordre moribund que ha dut el país al límit de l’extenuació. No es tracta ni tan sols de reivindicar un estat independent. El que està en joc és que els catalans tinguin una política nacional, que puguin participar amb veu pròpia en la reconfiguració de l’ordre europeu.
Orriols irrita perquè pactaria abans amb els nois de la CUP que l'insulten cada dia que no pas amb el PSC del 155. Des que Joan Fuster va escriure Nosaltres, els valencians, que a Espanya es pretén que ser nazi és discutir l'unitarisme de l'exèrcit amb un excés de catalanitat. Els castellans no formen part de l’Europa carolíngia, i cada cop miraran més cap a Miami i Sud-amèrica. Però Catalunya és una nació mediterrània connectada a Itàlia i al món francogermànic. I Barcelona corre el perill de quedar fora de les rutes comercials, aïllada en una península cada cop més africanitzada, si es deixa arrossegar pels interessos de Madrid.
Fa un segle, Catalunya i Alemanya eren dues de les nacions més riques i puixants d’Europa. Les derrotes de Berlín i Barcelona han servit perquè els americans fessin grans negocis i contribuïssin a pacificar el continent, convertint-lo en un mercat unificat. Les dècades de pau han avesat els europeus al benestar, però també han atrotinat el nervi i la musculatura que el continent necessita per modernitzar la seva economia i fer-se valdre al món. A mesura que els alemanys tornin a ser protagonistes de la seva història, Europa redefinirà els seus equilibris i Catalunya corre el risc de quedar-ne al marge, si no s’espavila.
L’empenta d’Orriols és una expressió heroica de l’Europa que s’està traient la son de les orelles en l'Estat menys europeu de tots. Però Junts, ERC i la CUP encara representen aquesta Europa afrancesada que no es cansa mai de fer discursos amb els diners i l'esforç dels altres. Orriols no podrà fer res tota sola. I Catalunya ho té ben perdut si els partits d’obediència nacional es pensen que es poden permetre el luxe de tractar-la de feixista. Tan sols l'èxit evident que han tingut les entrevistes d’aquests dies, em fa pensar que alguna cosa està a punt de canviar.